El passarem fora de casa. No hem anat pas de viatge, que són díes d´estar a casa,  reünir la família entorn de taula i acabar tots cantant les cançons nadalenques de sempre. El passàvem fora de casa, el Nadal, perquè enguany la trobada familiar era el dia de Sant Esteve.  Per primera vegada a la vida (i va costar Déu i ajuda convèncer la Nuri) havíem de dinar la vigília nosaltres dos i una filla, en  un  resaurant santcugatenc on, encara bo, sempre ens hi trobem com a casa. Però passarem el Nadal fora de casa perquè, sense entrar en detalls ni voler fer cap melodrama nadalenc, dimarts, després de l´assaig de Pastorets que va propiciar la glosa de dimecres, la ciència que cura mals va aconsellar fer quelcom similar a allò que en diem curar-se en salut i la Nuri, i jo també, és clar, estem vivint, no sabem per quants dies, a l´Hospital. (Hi havia un vols i dols d´anar al restaurant i ha resultat un sinó vols per força de cap al centre hospitalari). Passarem el Nadal fora de casa i el dia de Sant Esteve també. A casa, però, la Nuri hi va deixar fet el pessebre. Fet del tot: l´Anunciata ja havia dit la seva, el nen Jesús ja havia nascut,  l´estrella amb cua dalt del poral ja havia guiat els reis que acampaven amb els camells pels enderrorials… Quan  tornem a casa,  convalescent la Nuri de la incidència que ens ha fet viure entre metges, infermeres i sorolls poc nadalencs, ens agradarà compartir amb alegria, molsa blana i un brí de llenya per fer foc,  una torrada de pa; i podrem cantar sense complexos una tonada, encara que no sigui nadalenca: “li donarem pa torrat, amb la nyigo-nyigo-nyigo…”

 

                                                                                                                                 martiolaya