Feia mesos, potser anys, que volia tocar el tema de la sal. Semblaria-pensava- que no trobava d´altres temes més actuals per glosar. I ara, he fet salat; vull dir, i ho faig en termes més castissos que usuals en el parlar d´ara, que com que he fet tard, més d´un podrà pensar que aprofito que els diaris n´han  parlat per posar-hi cullerada. A casa som poc salerosos i ja fa anys que per voluntat pròpia, no pas per imposició facultativa, no fem servir mai el saler a taula; i en els guisats la Nuri hi tira la sal justa, potser només una mica (o un polsim, o un pessic de res, o només un  pensament…segons el cas). Ara diuen que la indústria alimentària serà advertida d´uns màxims que cal no superar. Però també caldria advertir les persones. Tothom podem recordar familiars i amics que, així que surt el plat d´amanida a taula, i amb moviment instintiu, agafen el saler i fan un  parell o tres de passades per damunt del plat, sacsejant de valent la tarrineta. Sovint també hi ha escampadissa de sal a la paella –prou salada i forta de gust que acostuma a ser! Evidentment, la salut ho paga. I la culpa no és pas de la sal, sinó de la mala administració que se´n fa. Anys i panys enrere, la sal fou usada com  a moneda de canvi i mercancia preuada, ací i allà, per tot el món. Això em recorda que fa temps, quan  encara no pensava en matar el temps fent blocs (amb “c”, això sí) la fòrmula química de la sal (conec aquesta i la de l´aigua) sovint m´ajujdava a resoldre mots encreuats: sal=Na. Na=sal. I aquella rondalla del rei que tenia tres filles i… Però acabo la glosa, que ja està al  punt just de sal.

 

                                                                                                                          martiolaya