BLOCDENOTES

     Quan surto cada matí de la tenda dels diaris amb els meus sota del braç, dono una ullada als titulars més abrandats dels de Madrid, els que posen en portada comentaris  pejoratius (estil COPE) sobre fets o circumstàncies que afecten els catalans. Com que visc a Sant Cugat i hi tinc establert el meu observatori, conec anècdotes i admiro els amics que treballen noblement de cara els seus objectius i idearis,  encara que no els comparteixi. I llegeixo, és clar, el que diuen els periòdics locals i les opinions diverses que acullen. L´actitud en contra de la consulta del diumenge passat, per exemple, i des del punt de vista dels diferents opinants, la trobo acceptable; no tant els raonaments, susceptibles. com tot en aquest món, de ser controvertits. En aquest cas s´oblidava que la consulta neix del poble, del sector civil, no de cap partit. I ara cal que ningú es pengi cap medalleta ni en pro ni en contra. Tanmateix, els portantveus dels partits hauríen hagut de “deixar votar en consciència”  la seva militància (o sigui els soldats que han d´obeïr allò que els manen, però que també formen part del poble) i no pressionar les opinions del poble lliure. Anecdotari: davant la porta del Club  Muntanyenc, es va arribar a formar una cua de 150 persones; i sort que els van  posar unes estufes al carrer, que estaven a sis graus!..     Absoluta tranquiliat arreu i “bons modus”…Hi ha qui pensa que, a Sant Cugat, les eleccions de debò seran les municipals. Hi ha qui ja  treballa la cosa. Confiem que, com sempre fins ara, es jugui net.

                                                                                                                             martiolaya

      Confesso, per començar, que he estat temptat de transcriure una notícia breu sense el més mínim  comentarti. La temptació era deixar que la glosa fluís sola, sense la subjectivitat del meu comentari; amb el risc, això sí, que la notícia podés semblar una denuncia. Sempre m´ha agradat poder tenir la sort, o l´encert, o potser fins i tot la perspicàcia de captar actituds de rebel·lia en la gent que creu en ella mateixa i es manté ferma en les seves conviccions o actituds. Sobre tot pel que té d´abrumadorament aiutoritàri i inflexible el tramat jeràrquic de l´església i de l´exèrcit. Per això m´agrada tant el passatge de la  pel·lícula “Macià” (amb un tractament històric impecable) on el Coronel Macià discutix amb el seu General superior jeràrquic sobre la injustícia que es fa en no penalitzar l´acció abusiva d´uns oficials que havíen destrossat la seu del “Cu-cut” perquè van considerar que els agraviava un acudit publicat per la revista satírica que ni a crítica arribava. I rebutja l´ascens que li ofereixen si no insisteix. I no  dona el braç a tòrcer. I plega de l´Exèrcit… L´Església també mana, decideix, castiga, i la veu del bisbe plana damunt d´actes o posicionaments dels seus inferiors, més encara si un superior del bisbe pren cartes en l´afer. Desitjo que no li passi així al…”rector de l´església romànica de Sant Vicenç de Malla, Josep Guitart, va cedir el temple per a la consulta com un’acte de dignitat’, perquè la seu pertany al poble”. (L´AVUI, 14-12-09). Té raó. És la notícia breu de la temptació. I tant de bò acabi en res.

                                                                                                                            martiolaya

      Des del portal, obert de bat a bat, de l´ermita de Santa Maria de Campanyà, vam veure arribar l´ hivern amb la fredor a les galtes i un generós caliu al cor. El mateix hivern que fins llavors es feia el ronso assajant jocs de mans amb estiuets de Sant Martí fal·laciosos, ara, minut a minut, aixecava ventades gèlides i abaixava, grau a grau, les temperatures. Vam veure arribar, camí de  l´ermita  amunt   -abrics i bufandes, guants i barrets de llana- el grup d´amics    enriolats que acudíen a un acte singular (tradició novella amb regust secular) a peu des  de Sant Cugat , pel camí que va a Rubí. Semblava, amb la instal·lació d´un naixement de fang policromat i la presència cerimonial d´una nena de pocs anys i dos avis en plena vellesa, l´alegre rebuda a un hivern ja necessari per arrodonir el cicle, vital encara, de l´any a pagès. L´ermita és del segle XI, molt modificada en el transcurs dels segles. No diré noms, que me´n  deixaria; però sí faré menció de la família Muñoz, amfitrions de la trobada, descendents directes dels Castanyer que donen nom a la masia documentada des de l´any 1287.  La fredor de l´ermita es va temperar amb  el sò d´un acordió,  la pandereta i el cant del poble amb  els tradicionals cants de Nadal: cap rabadà rondinava. Una pastora i un pastor, talment majorala i majoral,  recitàren versos. I un amic basc cantava, en èuskera, un villancet.  (Hores després, votàvem en el poble amb més pastors i pastores ben segurs dels seus papers. I un sòmines foraster botzinava: No és vinculante!)

                                                                                                                            martiolaya

                                “L´ardit es bat

                                   per una engruna dolça de pau:

                                   si perd l´engruna vol llibertat…” (Joan Salvat-Passeit)

       Com que avui és Santa Llúcia i és dia assenyalat, anirem a votar. Donarem només –i encara és molt- la nostra opinió sobre la independència de Catalunya. Ningú ens ho mana, però serem molts. Tants, que la rauxa, de tan assenyada que és, fa por als enquadrats a les disciplines d´alguns partits i els seus capitostos. Tot és opinable, és clar; però per alguns l´opinió que no és la seva, sinó del poble, és motiu de befa: “no van a ningún sitio”; però es queixen si els mitjans de comunicació en parlen. O adverteixen “…el acto no vincula”, obvietat que qualifica els alts càrrecs opinants. Tanmateix, quan els diaris, la ràdio o la televisió parlen massa d´allò que no agrada a l´aliança suprema contra tot allò que sigui català (PSOE/PP) s´alcen veus que clamen contra el poder mediàtic: “Que callin els que callen sempre i han de seguir callant!” Avui, dia 13, hauria tocat a la glosa seguir parlant d´un  dels tretze poetes del barri de Coll Favà, de Sant Cugat. Però se m´han  presentat tots  tretze a la imaginació vestits de  poeta:  la Clementina, amb faldilla, els homes amb  vestit fosc, i el sacerdot de Pollença  amb sotana i barret de teula… Com que l´opinió tampoc vincula, jo els imagino a tots beneïnt la consulta, cadascú a la seva manera. I fent del seny una rauxa: “Gent castellana, l´allau no us val”.

                                                                                                                                martiolaya

     A Maragall, en començar a escriure als diaris (darreries del 1800) li retreien ser poc anarquista i poc llançat en  les idees  valents i progressistes. Te n´adones en tafanejar la correspondència  amb els seus amics. Hi ha una missiva on parla  dels Jocs Florals i enyores de nou  que algú no hagi agafat el  lligall de papers que es refereix als Jocs Florals de Sant Cugat de l´any 1907 dels que fa mesos que no parlava; aquells que va presidir el poeta i home entès en teixits i finances Ramon Picó i Campamar (braç dret d´Eusebi Güell, l´amo del “Vapor Vell” de Sants i de moltes altres coses) i que de ben segur va convidar poetes als Jocs que va presidir, entre ells (era “marro”· o potser costum generalitzada?) el llavors jove Gabriel Alomar, al que van concedir una marcida flor natural… Doncs en una carta de Maragall al seu amic Anton Roure de 26 d´abril de 1894 li comunica que “…en Recasens, Secretari dels Jocs Florals, em va demanar que li enviés poesíes. Hi vaig enviar entre elles “La sardana” que tu ja coneixes i ara sembla que resultarà premiada amb l´Englantina d´or…” Explico això ara i hi trornaré passat festes; perquè m´agrada pensar que d´aquí cent anys, tafaners de dades històriques comprovaran que a molts llocs de Catalunya, i entre ells a Sant Cugat, gent del poble no ha fet cap cas dels partits ni dels que manen a Madrid, i ha donat fe de vida anant a votar l´ídeal de soberania. I no és que barregi coses. Es que ja ens arriben barrejades. I sort que, si són escrites, pots posar el crit al cel.

                                                                                                                          martiolaya

      A Maragall, en començar a escriure als diaris (darreries del 1800) li retreien ser poc anarquista i poc llançat en  les idees  valents i progressistes. Te n´adones en tafanejar la rrespondència  amb els seus amics. Hi ha una missiva on parla  dels Jocs Florals i enyores de nou  que algú no hagi agafat el  lligall de papers que es refereix als Jocs Florals de Sant Cugat de l´any 1907 dels que fa mesos que no parlava; aquells que va presidir el poeta i home entès en teixits i finances Ramon Picó i Campamar (braç dret d´Eusebi Güell, l´amo del “Vapor Vell” de Sants i de moltes altres coses) i que de ben segur va convidar poetes als Jocs que va presidir, entre ells (era “marro”· o potser costum generalitzada?) el llavors jove Gabriel Alomar, al que van concedir una marcida flor natural… Doncs en una carta de Maragall al seu amic Anton Roure de 26 d´abril de 1894 li comunica que “…en Recasens, Secretari dels Jocs Florals, em va demanar que li enviés poesíes. Hi vaig enviar entre elles “La sardana” que tu ja coneixes i ara sembla que resultarà premiada amb l´Englantina d´or…” Explico això ara i hi trornaré passat festes; perquè m´agrada pensar que d´aquí cent anys, tafaners de dades històriques comprovaran que a molts llocs de Catalunya, i entre ells a Sant Cugat, gent del poble no ha fet cap cas dels partits ni dels que manen a Madrid, i ha donat fe de vida anant a votar l´ídeal de soberania. I no és que barregi coses. Es que ja ens arriben barrejades. I sort que, si són escrites, pots posar el crit al cel.

                                                                                                                             martiolaya

      Estic segur que ara, quan escric aquesta glosa, algú a Sant Cugat està remenant versos nadalencs per recitar o copiar en alguna dècima.  Hi ha poemes tendres; n´hi ha de durs, tot rebel·lia. Ahir, a l´església del Monestir plena de gom a gom i amb Càritas per bandera, acollíem la càlida mostra del ”Poema de Nadal” de Josep M.de Sagarra, amb cors, direcció i rapsodes de casa. En el programa de mà, Esteve Polls hi escriu. “…es disposaven a escoltar-me recitar el vers de Nadal, la “dècima”com se´n deia aleshores. Jo m´havia enfilat dalt de la cadira. Quins records!” Com el record d´una colla de nois i noies de l´escola “Gervard d´Orlhac” recitant amb seriositat i entusiasme fragments de poemes de Josep Carner en el Passeig de Francesc Macià, un diumenge del passat mes d´octubre. Llavors, en la presentació de l´acte, ja ho vaig suggerir en veu alta i de fet repetia, amb tossuderia, el que ja deia en el bloc titulat “El poeta del meu carrer” de 23 de setembre de l´any passat: “Per N adal, ara com anys enrere,les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un  costum  que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els torrons. Eren uns  versos adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i les “estrenes” o propina, sobre tot d´avis i padrins, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum¡”I ara encara afegiria que uns versos recitats en llevant de taula, amb veu clara i entenedora, sonen com una nadala encara que no parlin  de les neules i els torrons.

                                                                                                                            martiolaya

              Voldria glosar el temps, però em sembla un  tòpic. Tothom, potser des de sempre, parla del temps, de les festes, de les dissorts, d´allò que marquen els calendaris i la vida dossifica, per bé o per mal…Toca el que toca. Però el calendari dona colors i formes al  curs insistent i implacable de les hores.  Aquest any, no sé per què, un mes abans de Nadal ja ens felicitàvem les festes, i ara que les tenim  damunt, sembla com si el bisbe Martí, el de Tours, el que va escollir el poble i no cap jerarca opulent, s´hagi establert a Catalunya amb el seu estiuàs i la mitja capa guardada…Algú ho entén? No  en fem quimera. Ja fa anys, una nena ho va entendre i un poeta, JOAN MARAGALL, ho va explicar:

                                  El jorn de la Puríssima ha estat puríssim

                                        aquest any; sense núvol al cel blau.

                                       Una boira molt prima sí que hi era

                                       com si la terra estés enlluernada;

                                        prô cap al tard ni això ; hi ha hagut una hora

                                        que tot semblava de color de rosa;

                                        les muntanyes s´hi estaven molt quietes

                                        i el mar també; de la ciutat s´alçava

                                        un crit de festa de mil veus sonores

                                        invisibles: de totes només una

                                        del llavi he vist eixir:  era un a nena

                                        passant pel meu carrer (ja feia lluna)

                                        que ha dit quasi cantant alegre : -Ai, mare,

                                        quina primera festa de Nadal ! –

                                                                                                                                martiolaya

     L´amic restaurador amb taula parada a Sant Cugat per a sopars i dinades em recorda que, ara fa un any, li enviava una glosa amb no sé quina notícia sobre el dinar  de Sant Esteve. I avui, post festum de pont ben constitucional, vull dedicar-li aquesta glosa on hi ha tant de menjar, que podrem compartir-lo tots plegats. Per seguir el fil d´allò que apuntava ahir, efectivament, al Baix Vallès i concretament a la nostra ciutat, fins entrar el segle XX les tendes que mataven el porc penjaven, per anunciar-ho, una banderola blanca al balcó, i el mateix dia que el mataven, una de vermella. M´ajuda l´Amades i començo una breu relació de menges, començant per una dita popular ben antiga:

                                             Per la Mare de Déu d Advent    

                                              naps i cols tot ben calent

 De la cuita de les diverses carns de les butifarres i del greixum de la matança, en dèien brou bufat que repartíen en  tupins a famílies pobres. Per berenar era de rigor menjar tastets fregits de carn magra. A Guissona guardàven closques d´ou senceres i les omplíen de sang de porc i carn  picada i les posaven al caliu per tal que el contingut es cogues . El corrent era remullar l´àpat tradicional amb bon vi novell. I sabeu què diu dels torrons i de les neules? Doncs que el torró imita una pedra i la neula un pergamí enrollat. Aneu, aneu a saber quina història amaga! Si de cas, quan torneu me la expliqueu.

                                                                                                                                martiolaya

       Veure un tudó a l´eixida de casa estudiant el terreny per fer la volada fins arribar a les molles, és tot un espectacle. Són elegants, els tudons. Són, és un  dir, l´aristocràcia dels coloms casolans. Són, de sempre, objectius de caça (amb paranys ben estudiats o perdigonada ventada al vol) i la gent se´ls menja talment ells picotegen les engrunes del jardí.  La diada s´ho porta:

                                                 Per  la Concepció

                                                  a caçar el tudó.

Altrament, pel que fa a la costa, les vacances semblen clares:

                                                 Per  la Concepció

                                                 les barques al secador.

Però la festa grossa del desembre, des del punt de vista de la teca, és la matança del porc; encara conserva en poblacions rurals rituals i cerimònies ben curioses. Potser només turístiques! La cosa vé de lluny: en la representació dels mesos esculpida a la portalada del Monestir de Ripoll (hi vam ser tot just fa deu díes i no vam saber ni fer-ne esment) s´hi veu representada una imatge de la matança del porc.

                                          Ditxós mes, que entra amb llardons

                                                            i surt amb torrons.

El tudó ha aixecat el vol, i el porc resta en capella. M´agradarà doncs, passat el pont, parlar més de menjar i beure i de què feien a Sant Cugat les tendes que mataven el porc.

                                                                                                                                martiolaya