Desembre 2009


         La glosa es desglosa. Sembla oferir rimes per completar el poema que mai s´acaba dels records, de l´existència i fins i tot dels noms de les coses que hi ha vegades que no són els seus propis sinó els que tot d´una els atribueix la gent o canta la mainada. La mainada de Barcelona (o al menys la que de lluny o de prop encara ens  sentíem com de l´antic poble de Sants) coneixíem els carrers que feien pujada cap a les Corts i Sarrià, però mai no havíem conegut Collserola. Coneixíem “la muntanya”com un tot i, si havíem de precisar, parlàvem de Sant Pere Màrtir, de Vallvidrera o del Tibidabo. Vallvidrera, vista des del balcó de casa, era un coll tupit de bosc amb un  parell de taquetes  blanques –casetes o barraques difícils de distingir- que amb els anys s´han convertit en  grans edificis ageguts a la falda de la serra, dos o tres pisos part de dalt amb sortida a un carrer del barri i nou o deu davall, davall, amb cent ulls oberts guipant la Barcelona estesa i la franja del mar al lluny. En el llibre sobre Sant Cugat que ahir glosava  hi ha una foto d´aire trist on es veu a primer terme (deixem el fons  per a decorar drames urbanístics que no venen al cas) la masia de Can Borrull, dita abans del Bosc. En el transcurs dels anys de la meva infantesa (abans de la guerra) en dèiem “El Pou”i era una casa de pagès allunyada del nucli de la Floresta i també dels “merenderus” de les Planes. El pou servia de sínia i sovint hi havia un cavall que donava voltes, donava voltes…Els catúfols potser pouaven l´aigua clara de les nostres arrels. No sé si el pou encara hi és; però el cavall encara volta i volta.

 

                                                                                                                        martiolaya

 

 

    Hem adquirit un llibre per regalar que sabíem que existia, però no havíem aribat mai ni a fullejar. I ara ens hem regalat el goig de fer-hoabans no sortís de casa.  Es titula “Tresors de Sant Cugat del Vallès”(un passeig històric i artístic pel Patrimoni Monumental i Arquitectònic  Santcugatenc). El va editar l´any 2007 l´Ajuntament de Sant Cugat sota la direcció i coordinació del Museu de la ciutat; els textos són de Xavier Escura (actualment Regidor de Cultura) i les fotografíes de Mané Espinosa. Fins aquí, la glosa prim-mirada: els pèls i les senyals –ara en diuen crèdits- d´un llibre editat amb cura. He mirat els sants, com abans es deia, i he llegit, mig de biaix, la introducció que es veu ben documentada. Però remarco el fet que l´abad Solanell sigui citat entre d´altres abads que tenen “al sol de la nau entral de l´església llurs làpides sepulcrals”. I és que a Solanell li hauríem de dir Molt Honorable, que fou el penúltim president de la Generalitat històrica (trieni 1710/1713). La GEC tampoc no ho diu i més aviat contradiu les troballes d´historiadors moderns… (Ja se sap: a Can Felip sempre hi ha males olors). I si en el text hi ha algun plat trencat, recordem  que els que mai en trenquen cap  són els que mai no en renten. Les fotos, una meravella gairebé totes. (Quan el dia 13 vagi a votar, pensaré en el pare, la mare i l´abad contradictori que va ser Molt Honorable senyor).      

 

                                                                                                          martiolaya

 Hem  adquirit un llibre per regalar que sabíem que existia, però no havíem aribat mai ni a fullejar. I ara ens hem regalat el goig de fer-ho abans no sortís de casa.  Es titula “Tresors de Sant Cugat del Vallès”(un passeig històric i artístic pel Patrimoni Monumental i Arquitectònic  Santcugatenc). El va editar l´any 2007 l´Ajuntament de Sant Cugat sota la direcció i coordinació del Museu de la ciutat; els textos són de Xavier Escura (actualment Regidor de Cultura) i les fotografíes de Mané Espinosa. Fins aquí, la glosa prim-mirada: els pèls i les senyals –ara en diuen crèdits- d´un llibre editat amb cura. He mirat els sants, com abans es deia, i he llegit, mig de biaix, la introducció que es veu ben documentada. Però remarco el fet que l´abad Solanell sigui citat entre d´altres abads que tenen “al sol de la nau entral de l´església llurs làpides sepulcrals”. I és que a Solanell li hauríem de dir Molt Honorable, que fou el penúltim president de la Generalitat històrica (trieni 1710/1713). La GEC tampoc no ho diu i més aviat contradiu les troballes d´historiadors moderns… (Ja se sap: a Can Felip sempre hi ha males olors). I si en el text hi ha algun plat trencat, recordem  que els que mai en trenquen cap  són els que mai no en renten. Les fotos, una meravella gairebé totes. (Quan el dia 13 vagi a votar, pensaré en el pare, la mare i l´abad contradictori que va ser Molt Honorable senyor).      

 

                                                                                                                         martiolaya

     Glosaré sense retòriques quatre punts determinats sobre la Constitucio. Demà és la seva festa, inventada, dictada i publicada en el BOE, l´any 1986. La primera Constitució espanyola (vegeu, si us vaga, la glosa “Constitucions” de 19 de novembre) és de l´any 1812. La d´EEUU, el  jove país americà, és del 1787. A EEUU l´han canviada vint cops.. A l´Espanya una, gran i per dues vegades borbònica, només nou. En el trascurs de tota una quarentena d´anys, el “Caudillo por la gràcia de Dios” l´havia substituïda (era la del  l931)  per “las Leyes Fundamentales del Movimiento”. La Constitució vigent (bona feina de juristes en els moments delicats de la transició, un d´ells Solé Tura, mort justament ahir) fa 31 anys que es deixa adular. Els temps han canviat, però segons professionals entesos,  com que aquesta Constitució no és parlamentària…(Ara, uns segons d´enjòlit que empraré per copiar una vegada més l´encapçalament pintoresc d´aquella Constitució primera: Don Fernando VII por la gràcia de Dios i la Constitución de la Monarquia Española y en su ausencia i cautividad la Regencia del Reino, nombrada por las Cortes Generales y extraordinarias a iodos los que las presenten, vieren y entendieren, sabed…Aquesta Constitució fou denegada, establerta, anulada i restablerta quatre cops en vint-i-cinc anys. I només en el transcurs del regnat d´Isabel II, tres més….) Ens expliquen, doncs,  els entesos, que la Constiució actual és constitucional i que per modificar-la s´estableixen “…procedimientos de reforma más rígidos y complejos que para el resto de las normas con la finalidad de que los preceptos constitucionales no esten sujetos a ocasionales vaivenes entre mayorias y minorias parlamentarias…”. Per una vegada, em creuria aquella publicitat del Govern que paguem a tant per barba; i, de franc, cridaria “Som-hi!”. I  rentaríem  més blanc.

 

                                                                                                                            martiolaya

      Un columnista que repudiava públicament els col·legues periodistes perquè ell no n´era i presumia de saber-ne més que ningú, no passarà el Nadal a casa. Vull dir a casa entenent com a casa pròpia el diari on deixava córrer la ploma i a tot Déu (excepte un  parell d´amics) més   avall de terra. No passarà doncs el Nadal a casa perquè el diari, deu fer cosa de deu o dotze díes, el va fer fora. Aquest columnista, anava a dir, va escriure,  fa un parell d´anys, que qui no ha estat mai a Nova York el dia de Nadal (potser deia el dia de Cap d´Any, però pel cas és igual) era un/una…(aquí hi podeu posar algun insult amb totes les lletres similar o equivalent a desgraciat, ignorant, pelut que no es dutxa mai, empleadot…perquè mai no utilitzava salta-taulells, mitja-cerilla o      “letxuguino”, com feia Guimerà; el seu vocabulari era més actual. La veritat és que devem ser molt desagraïts als consells de qui hi enten i devem tenir llengua, estómac i cervell de suro en no adonar-nos del que perdem no anant a Nova York per Nadal  o Cap d´Any. Jo, on aniria amb els meus i en companyia del Josep Maria Espinàs i els seus, seria a fer una passejada a peu “…amb molta calma i sense haver de comprar res, per un carrer de l´Eixample en què hi hagi prou botigues, i mirar els llums, els aparadors i la gent que passa…” I afegiria mirar també les baranes dels balcons que l´Espinàs tant admira. Mirant enlaire, embadalits, potser un net/a o llur parella ens faríen una foto.

 

                                                                                                                     martiolaya

   Passant abans per les més properes festes del pont de la Concepció (potser que en diem  de la Imma,  que inclou dissabte, diumenge carregant-se la Constitució, dilluns més pinxo que un set i el dimarts de bracet de la Imma…) ara ja toca començar a parlar de les festes nadalenques. Diguem-ne, si voleu, festes equinoccials d´hivern, i      busquem, si de cas, un nom ben laic a Santa Llúcia, Nadal, Sant Esteve, Cap d´Any i Reis. Cap d´Any queda ben clar, no hi ha problema; les altres, depèn del sentit de l´humor de cadascú: si posem el Dia de la Llucieta, algun professor de la literatura o militant entusiasta d´això que en diuen la tercera edat, podria pensar que atribuim la festa a l´escriptora catalana  i  feminista Llucieta Canyà (“L´etern femení”1933) i no n´hi ha per tant! El Nadal potser el deixaríem tal com està, però amb un sentit més pedrestre i destraler de “nâ-a-dalt”, de ser progressista i anar com més amunt millor en la llista tancada de qualsevol partit polític amb probabililtats de manar. El Dia de Reis és el més clar de tots: Dia de la República i…ja està! Però qüestions de caràcter familiar i tradicional  embolicaríen la troca: i si l´àvia es negava a fer aquella escudella de sempre? I si per Sant Esteve ens descongelava una capsa de “lasagna” vegetal i acabava la festa amb un geladet industrial de coco & mandarina? I si per Reis ens quedàvem tots amb la res pública  i res més? Res; demà insisteixo.

 

                                                                                                      martiolaya

      Falten molts mesos  per a les eleccions i sembla que ja ha començat la campanya. La visió política del poble va canviant en els darrers anys i tot sembla indicar que  es va de cara en una majoria absoluta d´abstencions. Això sol hauria de ser motiu d´una mutació  total i  definitiva en  la monotonia d´anar fent sense fer res; una movilització en la organització interna dels partits tradicionals i les també tradicionals alternances en el poder amb la presència valent i desinhibida d´algun partit que es negui ja des de la seva fundació, per convicció i fins i tot per una nova ideologia basada en el pragmatisme de la catalanitat i dels principis morals, a ser etiquetat de dretes o d´esquerres; ni tan sols de centre, que implica que, a banda i banda, hi ha uns equips amb samarretes de dilferent color amb jugadors professionals complint el seu contracte de treball. Deu fer tres setmanes Quim Monzó escrivia amb agudesa sobre el vot en blanc i va generar diferents opinions. Es curiós com el vot en blanc guanya  adeptes entre el poble i la classe política l´ha arribat a qualifilcar de “vot pervers”, sense raonar-ho. I això de declar nuls a efectes de comptabilització “real” els vots en blanc? Home, això podria convidar a organitzar bromes semàntiques que, per poc que corregués la veu, podríen resultar divertides i tot! Imagneu-vos una papereta d´ERC amb unes lletres grosses de dalt a baix que digués: Macià; i de CIU, Pujol: i d´ICV, Ribó; de PPC, Piquè i de PSC… (una excepció per a confirmar la regla: ZP). O altres noms Això sí,  amb accent català.

 

                                                                                                      martiolaya

      Canvi climàtic a banda, i a banda també estiuets de Sant Martí més aviat carregats de romanços, el prmer dia de desembre representa entrar ja, definitivament, en els freds més o menys hivernals;  i la roba, ara sí, ja és ben bé la de guardar-se del fred. En això, veieu, potser sí que es noten  els efectes del canvi climàtic que mou tant d´aldarull: la roba dita tradicionalment d´entretemps, ja no té època determinada d´us perquè, cada vegada més, es passa de la calor al fred i del fred a la calor, en quatre díes. Sense anar més lluny: dissabte dinàvem en un restaurant a les afores de Sant Joan de les Abadesses i en sortir, a quarts de cinc de la tarda, una capa de sol daurant s´ageia damunt del boscos de les muntanyes properes. Diumenge, al menys a Sant Cugat, feia fred, plovia i tronava. Primer de desembre. A casa, quan jo era petit, posàvem les catifes (i això no impedia pelar-nos de fred tot l´hivern) i ara seguim  la tradició. I sense seguir cap tradició, aquell dia vaig començar una nova vida que havia de durar exactament cinquanta anys: un primer de desembre d´un  any que no us costarà d´endevinar quin era, començava a treballar en un Banc que fa molts anys se´l va engolir un  altre. Deuria ser com a conseqüència  de la fredor de les circumstàncies, que en entrar i sortir de la feina havíem de saludar “brazo en alto” a un “jefe” falangista que, les coses com siguin, era un bon Jan. Fòra de la feina, sovint topaves en ocasions no desitjades d´entrar en calor bo i cantant per força el “cara al sol”.

 

                                                                                                      martiolaya

 

 

    

« Pàgina prèvia