BLOCDENOTES

Pots haver guardat fusta al moll i seguir viu, encara. O no haver-ne guardat mai i seguir viu, també. Pots haver fet foc amb estelles i trossos de biga corcada o no haver-ne fet mai cap; i, en qualsevol cas, estar viu, encara. Apunta el dia i el ròssèc dels darrers somninis -confús, intemporal, anacrònic, avui ple de fesomíes ignotes- malda per sortir a la glosa. És un ròssec amb caient no gens regi, sinó més aviat eteri, aguantat amb les agulles (aquestes sí, reals i punynents) del fer i desfer de cada dia. En el ròssec hi ha allò que proclamen els llibres, que es pot llegir en els diaris  o escoltar a la radio, que ensenya i comenta la tele i que la gent valorem i interpetem sovint segons el notre criteri. Sobre tot. això: el lliure criteri de cadascú avalat per la informació veraç rebuda. Heus ací el per què de tot plegat. Guardis o no guardis fusta al moll, saps què és la fusta, què són  els boscos i els variats factors que incideixen en la riquesa dels pobles. A Catalunya, arran del tràgic incendi del darrer estiu a Horta, el poble interpreta assenyadament, pero també amb sentiment de ràbia, que algú o alguns juguen al joc dels papers i les paraules per tal que. amagant informaciò, tot quedi com en un malson: com un guardar fusta al moll de les quimeres. En resum, per dir-ho clar i català i sense embuts, surrealismes, ni paràboles poètiques: cinc homes joves van perdre la vida per negligències que ningú no vol assumir. Ha arribat l´hora de les responsabilitats. Peti qui peti.

martiolaya

          La sala d´espera d´una dependència de l´Hospital General de Catalunya. Gent per  visitar-se de diferents especialitats; n´hi deu haver alguna, d´especialitat, d´assistència a nens petits, que n´hi ha forces, acompanyats, és clar, per familiars. (Aquestes àvies, sempre a punt pel cop de mà!). Un  nen deuria entrar a la visita com   l´atleta en acabar una marató: corria de banda a banda i en arribar a un extrem de la sala retornava, amb passa llarga i el cap alt, amb posat de mil-homes. Una criatura petita, dins del seu cotxet, rebia de sa mare culleradetes de farinetes que engolia amb prontitud; un cop atipada i de ben segur fet el rotet, es veu que va demanar per baixar del cotxe i mare i àvia la v an vestir per aparèixer en escena: una nena de poc més d´un any, però ben plantada, amb les seves mitjetes, les sabatetes de xarol  i un vestidet estampat. Ens va mirar molt serioseta i agafant-se la faldilla amb la punta dels ditets va obrir-la, airosa (a l´esil de l´esbart Verdaguer!). Res però com el sobtat enamorament d´un nen la mar d´eixerit i que en prou feines caminava i que no treia els ulls de sobre d´unes monges que acabaven d´arribar i s´identificaven en el taulell. Eren de mitja edat, atentes i polides. I no va parar fins que sa mare va encetar conversa amb les monges i va aconseguir que li diguessin coses i li fessin un petò cadascuna. En acomiadar-se, feta la visita de les  monges i el galan, el nen va reclamar un altre òscul. En els historials respectius, l´especialista de torn deuria fer constar: “·cors esponjosos i tendres, possiblement seqüela de l´esperit nadalenc”.

Llegir dos diaris al dia –un en català i el degà en castellà- i donar un cop d´ull a les portades dels més recalcitrants, carques i menja-catalans de la messeta, semblaria que m´hauria d´ajudar una mica a entendre el què, el com i el perquè de la situació econòmica de l´Estat on vivim. Tampoc no ajuda, a l´hora de la veritat més crua, haver estudiat de jove matèries que teoritzen sobre aquestes qüestions; ni, de més gran, haver tocat de prop això de l´oferta i la demanda, el preu del diner, l´augment del deute públic, i tenir possibilitat de “castigar” un Banc propens a la comissió abusiva a deixar de fer-li ingressos llaminers… Ara, quan alguna frase destacada en els diaris sembla donar-me la raó en allò que penso, em fa més por que goig. Llegeixo (17/01/10):“Amenaces imminents. El deute serà més car, la construcció no remuntarà i encara creixerà més l´atur…” Són coses que salten a la vista i que tothom entenem; més que la bestiesa dels brots verds o de la llumeta  -mentida xapussera- al final del túnel. En poc més d´un any hem passat del “España està mejor preparada que el resto de Europa para afrontar-…”, al ridícul del “ahora haremos”,“ahora estamos preparando” o de no fer res, que potser és millor que fer coses malament. L´economista català Joan Sardà va tenir ocasió, l´any 1959, de tirar endavant amb èxit un “Plan de Estabilización” després d´un diagnòstic no gens científic, però entenedor: “Espayna s´envà a la merda…” (F.Estapé “Deu grans catalans”, La Magrana 2006. Pàg. 113).

martiolaya

         El pare del programa de televisió “Polònia” ja ha caricaturitzat l´alcalde de Barcelona arran del seu clam imprevisible: anunciar uns Jocs Olímpics d´Hivern a la ciutat: una bicoca  tant per a la ciutat com per al Pirineu català. El bateja de“Floquet d´Hereu” i aquest escenifica el sobtat anunci amb una conferència pública que dura més d´una hora. Els cronistes dels medis  n´han parlat i un, en acabar la crònica, diu que la gent van aplaudir l´Alcalde més de dos minuts, però ”inmediatamente se dieron a la fuga” (que traduït a un  català vulgar podria dir: “van fotre el camp cames ajudeu-me”). Tots coïncideixen en que l´actuació va ser memorable: crits de joia (“Tindrem uns Jocs! Tindrem uns Jocs!”) emulaven els del Manelic de “Terra baixa” en anunciar la mort del llop. Ara, l´aparell mediàtic ja s´hi ha abocat (qui mana a can Ribot?) i diuen que a les estacions d´esquí catalanes exulten. Potser portaran en manifestació una corona de plàtans i la posaran –fanfàrria, tambors i discursos!- a la gàbia que fou del Floquet primigeni…Això sí; a Saragossa, que ja havíen demanat tanda per a organitzar aquests Jocs, estan que trinen: les quatre gotes de disputa per un trasbassament no són res comparat amb el diluvi d´això dels Jocs d´Hivern. I vegin que l´Alcalde de la capital aragonesa és jutge retirat, fou Ministre amb en Gonzàlez  (de Justícia, nogensmenys!) és senador electe i també té un càrrec entre els manaies del “Partido socialista obrero español”, com el President de la Generalitat de Catalunya. Un “slalom” a tomba oberta ja s´ha iniciat.

                                                                                                                    martiolaya

     Mirar el mar pot despertar meditacions d´abast històric? De ben  petit, amb  els pares  i per visitar el “tío Julian” que vivia a Mataró, l´obsevacio del mar no passava de seure al tren al costat d´una finestreta que donés a la costa. Algunes alusions a Mallorca, illes que de tan lluny que estàven ni es veien, em semblava cosa de l´altra món. Després, de gran, ja va ser diferent. La primera vegada que vam navegar amb la Nuri (una volta pel Mediterrani) amb  les noies casades i en  commemoració de no recordo què, des de Grècia, i no pas dormint, ho vaig  veure clar: vaixells grecs navegant a tota vela en direcció a la Península Ibèrica deixant a banda i banda les terres de Cartago i del què seria l´imperi romà… La civilihtzació grega s´obria camí, ponent enllà. El Mediterrani esdevenia ja  un llac amb països diferents  que l´envolten. Llarga història i problemes greus de veïnatge i, sobre tot, d´aprofitament del mar com a patrimoni a compartir, pont de cultures, via natural de comunicació. Avui la glosa es fa actualitat il·lusionada: els països de la riba del Mediterrani es reuniran a  Barcelona per tal de “concretar estatuts i decidir l´estructura d´un organisme anomenat “Unió pel Mediterrani” i estudiar plegats problemes comuns. Les reunions començaran el mes de juny i la seu serà (ja és) al Palau de Pedralbes que, de mica en mica, els barcelonins ja deixen de dir-li el Palau del Rei. Tot és començar.

                                                                                                                        martiolaya

El Mediterrani sovint ha estat glosat com un llac carregat d´història. Lluny dels grans oceans amb horitzons inabastables. Un, d´oceà,va menar al descobriment de les Amèriques amb tot i que Colom (català, genovès, espanyol?) tenia la dèria força enraonada de que, donat que la terra és rodona, navegant enllà de l´Atlàntic arribaria a les Indies. Poc pensava, i si ho pensava no s´ho volia creure, que es podia trobar amb un continent (batejat com “Amèrica” perquè un dibuixant de mapes es deia “Américo”) que li va barrar el pas. Em desvío del projecte de parlar del Mediterrani perquè m´agafen ganes de confesar-vos un secret que no he explicat mai per escrit. Una vegada, ja fa anys, un dissabte de començaments d´estiu a la tarda, em vaig examinar,de lliure, d´una matèria que es deia “Geografia Econòmica d´Amèrica”; era una assignatura que tenia matriculada, però no preparada, amb idea de presentar-me el setembre. Anava a provar sort i, si més no, a “conèixer el panyo”. Van preguntar sobre l´Economia de Xile i el Canal de Panamà i vaig empescar-me una història d´exportació d´adobs i de pesca (en un mapa mural que penjava d´una paret de l´aula es veia una costa que no s´acabava mai) i tramava la hipòtesi, mai plantejada per ningú, que si la Niña, la Pinta i la Santa Maria haguessin anat de pet a la boca del Canal (si aquest ja hagués estat fet!) Colom hauria arribat a les Índies. (Quina barra, oi? Em  van donar un  aprovadet. I per la meva part, endavant les atxes!)

martiolaya

No sé si ho sabré explicar. Sovint la glosa es resisteix a ser utilitzada després de donar-li títol, rumiar-la i embolicar-la amb el paper lluent de l´efemèride. Avui, la glosa vol anar sola, sense els caminadors maldestres del seu autor. Dic que no sé si ho sabré explicar i davant del dubte em deixaré portar. I procuraré que s´entengui l´aiguabarreig de records que m´atabalen així que penjo un bloc nou. Vaig conèixer Miguel Hernàndez Gilabert, el poeta nat a Oriola(1910) i mort a la presò d´Alacant (1942). El vaig trobar en  una dependència de l´escola de Sants que es deia “Institut Montserrat” veïna, paret per paret, de l´edifici vell de lÓrfeó; s´hi donaven classes nocturnes de no recordo quines matèries d´estudis “de comerç”. I el vaig conèixer en forma de llibre, de cairell en  el fons d´un  armari, darrere d´una màquina d´escriure de l´any de la picor. Un llibre de versos d´aquell tal Hernàndez, desconegut per mi, que em va deixar (deuria tenir tretze o catorze anys) bocabadat. Fins llavors, jo no havia llegit altres poetes  en castellà que Rubén Darío, Espronceda, Zorrilla i una miqueta d´estranquis, Lorca. Vaig fer preguntes. Vaig rebre respostes: era, com l´andalús, poeta màrtir occit pel règim. A la mateixa escola, bastants any després, en una dependència auxiliar i amb Miquel Porter i Jaume Batiste descobríem, entre la brossa, trossos de pel·lícula de Fructuós Gelabert. (Sopa de lletres, de noms i cognoms: Miquels, Gilaberts i Gelaberts…Passa a les escoles. I a les gloses rebels).

martiolaya

No es poden afirmar segons quines coses sense provar-les o tenir, com a mínim, la convicció de que donat el cas podríes fer-ho. Van ser les darreres paraules de la glosa d´ahir: “el testimoni”. El testimoni, documental en aquest cas, a l´abast de qui vulgui comprovar-lo. Anem per feina. Més que argumentacions (el que volia dir a tall de curiositat sobre Maragall, ja està esbombat) ara em toca donar testimoni de veracitat, i ho faré només copíant.  Perquè en la carta de Joan Maragall al seu amic Antoni Roura de 26 d´abril de1894, li confessa: “…L´altra aconteixement personal meu: en Rocamora, Secretari dels J;ocs Florals, em va demanar que li enviés poesíes Hi vaig enviar entre altres La Sardana que tu ja coneixes, i em sembla que resultarà premiada amb  L´Englantina d´Or…” A l´acta de la festa dels Jocs Florals de Barcelona del mateix any 1894 (6 de maig), redactada pel Secretari Manel Rocamora hi podem llegir, després de deixar constància que la Flor Natural la va guanyar “lo Canonge de Vich y mestre en Gay Saber Mossen Jaume Collell”: “L´Englantina d´Or fou guanyada per don  Joan Maragall ab sa poesia La Sardana…” I l´acta explica que el poema fou llegit per don Josep Blanch y Piera i “ho feu aquest magistralment y´l públic se sentí tan impressionat que després d´haver interromput la lectura ab sos aplaudiments y d´haver fet a son acabament una ovació al lector y al autor, fou precísa una segona audició…” En dono fe. I felicito el Secretari per l´encert de la gestió.

martiolaya

           El mes de desembre m´ho vaig fer venir be i va figurar que portava a votar per la sobirania de Catalunya els tretze poetes –inclosa la poetessa – que donen nom a tretze carrers de Coll Favà. Exaltacions poètiques a banda, aneu a saber què hauríen fet els poetes donant com a certa la hipòtesi formulada de poder anar a votar. Salvat-Papasseit hauria estat a la cua al costat de Costa i Llovera? La Clementina i el Carles –-l´Arderiu i el Riba, és clar – hauríen anat plegats a votar? Potser ell hauria votat en blanc i ella amb un  sí com una casa… No vull jugar amb les utopíes que, fins i tot en aquest camp, el vot, si es vol, és secret… I vull disposar d´espai per dedicar més glosa al poeta Maragall,  que ja tocava fa un mes. (De fet, el dia 13 de cada mes faig un homenatge modest al barri en homenatjar cadascun dels seus poetes). No vull ser enciclopèdic en publicar les dades de rigor (Barcelona 1860/1911, etc.) i macarrònic en glosar aspectes a banda de la seva condició de poeta admirat per tothom: periodista prolífic, comentarista polític, fundador de la secció filològica del IEC, President de l´Ateneu Barcelonès… M agrada però explicar un fet poc conegut: el Secretari del Consisori dels Jocs Florals de Barcelona de l´any 1894, Manel Rocamora, va demanar a Maragall que li envies poemes i aquest li va enviar, entre d´altres,“La sardana”. Va guanyar L´Englantina. Fins aquí, la glosa. Demà, el testimoni.

                                                                                                                       martiolaya

        Amb això de les festes i del descobriment terrorífic de que a l´hivern neva i que fins i tot, excepcionalment, pot arribar a nevar massa, hi ha temes dels quals els medis no en parlen gens.  Quan  escric aquestes ratlles, jo diria que ningú parla, escriu, retrata o medita sobre les Constitucions i menys encara de la vigent a Espanya. Potser és por de que, parlar-ne, sigui inconstitucional. I penso que ara que ningú en parla resulta original que en faci la glosa amb tot i repetir-me en el comès. Aquí, ja ho vam dir una vegada, la Consitució vigent és de l´any 1978 i pateix una mica de transició crònica. Fóra bo de pensar que 32 anys són massa anys i caldria analitzar, de be a be, que la constitucionalitat o no de lleis dictades en aquest període podria ser qüestionada en cas de mirar-s´ho be.Aquest no és espai per entrar en detalls, però si hi pensem una mica… A què ve que Espanya estigui encara plena de símbols feixistes? I que es permetin manifestacions amb la mateixa simbologia? Les Contitucions, amb tot el respecte, no són  altra cosa que un  cos legal de rang superior on s´estableixen uns paràmetres d´obligat compliment en el marc d´un estat, de cara a la millor convivència de gent i institucions. Solen canviar-se quan convé (Isabel II ho va fer moltes vegades, i no convenia, durant el seu regnat sainetesc). Proposo una meditació de començament d´any: l´any 1931 hi va haver una Constitució; però, ¿alguna cosa va ser constitucional des del “Alzamiento” fins la transició? Ni Tribunal existia, és clar.

                                                                                                                                 martiolaya