Fa tants anys que ens coneixem! Diria que des que tinc us de raó, des que el balcó de casa em servia d´observatori i  feia als grans preguntes sense resposta. Des que Vallvidrera, enllà del final del meu carrer del Nord, era un coll atapeït de bosc i un parell de casetes blanques que  associava amb les d´alguna rondalla d´aquelles de nens pobres que marxaven de casa i pel camí tiraven molles de pa que els ocells es menjàven… Us conec herbetes, que us dieu marduix! (I en plural perquè sou tres). Amics, amics, allò que se´n diu amics, mai no em vam ser gaire; però tampoc adversaris. Jo també havia posat les sabates, amb una certa il·lusió mofeta, al balcó de les meves descobertes i una copa de calisai al costat d´un platet amb  galetes, que els pares dèien, rient per sota el nas, que als reis els agradava el mam. Els pares, com jo mateix i més tard el meu germà, teníen perfectament escenificada la comèdia dels Reis d´Orient. Us penseu que no ho sabia que el cotxe verd, amb pedals, on  hi cabia assegut, al cap de dos anys el pare el va repintar de color carbassa? Més tard, amb les filles i després els néts, van canviar d´estil la direcció, atrezzo i comparseria i amb subvencions patriarcals més substancioses vàrem aconseguir representacions històriques. Sempre,però, un distanciament amb vosaltres. Ja ho deveu saber que hi ha qui pensa que, a més de repartir regals no repintats, accediu a designis que us fan  arribar la gent. Jo, que no he deixat del tot el meu balcó-observatori, gosaria demanar-vos que em portessiu, ara que sóc gran, la República que em van prendre quan era petit.

 

                                                                                                                            martiolaya