No sé si ho sabré explicar. Sovint la glosa es resisteix a ser utilitzada després de donar-li títol, rumiar-la i embolicar-la amb el paper lluent de l´efemèride. Avui, la glosa vol anar sola, sense els caminadors maldestres del seu autor. Dic que no sé si ho sabré explicar i davant del dubte em deixaré portar. I procuraré que s´entengui l´aiguabarreig de records que m´atabalen així que penjo un bloc nou. Vaig conèixer Miguel Hernàndez Gilabert, el poeta nat a Oriola(1910) i mort a la presò d´Alacant (1942). El vaig trobar en  una dependència de l´escola de Sants que es deia “Institut Montserrat” veïna, paret per paret, de l´edifici vell de lÓrfeó; s´hi donaven classes nocturnes de no recordo quines matèries d´estudis “de comerç”. I el vaig conèixer en forma de llibre, de cairell en  el fons d´un  armari, darrere d´una màquina d´escriure de l´any de la picor. Un llibre de versos d´aquell tal Hernàndez, desconegut per mi, que em va deixar (deuria tenir tretze o catorze anys) bocabadat. Fins llavors, jo no havia llegit altres poetes  en castellà que Rubén Darío, Espronceda, Zorrilla i una miqueta d´estranquis, Lorca. Vaig fer preguntes. Vaig rebre respostes: era, com l´andalús, poeta màrtir occit pel règim. A la mateixa escola, bastants any després, en una dependència auxiliar i amb Miquel Porter i Jaume Batiste descobríem, entre la brossa, trossos de pel·lícula de Fructuós Gelabert. (Sopa de lletres, de noms i cognoms: Miquels, Gilaberts i Gelaberts…Passa a les escoles. I a les gloses rebels).

martiolaya