El Mediterrani sovint ha estat glosat com un llac carregat d´història. Lluny dels grans oceans amb horitzons inabastables. Un, d´oceà,va menar al descobriment de les Amèriques amb tot i que Colom (català, genovès, espanyol?) tenia la dèria força enraonada de que, donat que la terra és rodona, navegant enllà de l´Atlàntic arribaria a les Indies. Poc pensava, i si ho pensava no s´ho volia creure, que es podia trobar amb un continent (batejat com “Amèrica” perquè un dibuixant de mapes es deia “Américo”) que li va barrar el pas. Em desvío del projecte de parlar del Mediterrani perquè m´agafen ganes de confesar-vos un secret que no he explicat mai per escrit. Una vegada, ja fa anys, un dissabte de començaments d´estiu a la tarda, em vaig examinar,de lliure, d´una matèria que es deia “Geografia Econòmica d´Amèrica”; era una assignatura que tenia matriculada, però no preparada, amb idea de presentar-me el setembre. Anava a provar sort i, si més no, a “conèixer el panyo”. Van preguntar sobre l´Economia de Xile i el Canal de Panamà i vaig empescar-me una història d´exportació d´adobs i de pesca (en un mapa mural que penjava d´una paret de l´aula es veia una costa que no s´acabava mai) i tramava la hipòtesi, mai plantejada per ningú, que si la Niña, la Pinta i la Santa Maria haguessin anat de pet a la boca del Canal (si aquest ja hagués estat fet!) Colom hauria arribat a les Índies. (Quina barra, oi? Em  van donar un  aprovadet. I per la meva part, endavant les atxes!)

martiolaya