Mirar el mar pot despertar meditacions d´abast històric? De ben  petit, amb  els pares  i per visitar el “tío Julian” que vivia a Mataró, l´obsevacio del mar no passava de seure al tren al costat d´una finestreta que donés a la costa. Algunes alusions a Mallorca, illes que de tan lluny que estàven ni es veien, em semblava cosa de l´altra món. Després, de gran, ja va ser diferent. La primera vegada que vam navegar amb la Nuri (una volta pel Mediterrani) amb  les noies casades i en  commemoració de no recordo què, des de Grècia, i no pas dormint, ho vaig  veure clar: vaixells grecs navegant a tota vela en direcció a la Península Ibèrica deixant a banda i banda les terres de Cartago i del què seria l´imperi romà… La civilihtzació grega s´obria camí, ponent enllà. El Mediterrani esdevenia ja  un llac amb països diferents  que l´envolten. Llarga història i problemes greus de veïnatge i, sobre tot, d´aprofitament del mar com a patrimoni a compartir, pont de cultures, via natural de comunicació. Avui la glosa es fa actualitat il·lusionada: els països de la riba del Mediterrani es reuniran a  Barcelona per tal de “concretar estatuts i decidir l´estructura d´un organisme anomenat “Unió pel Mediterrani” i estudiar plegats problemes comuns. Les reunions començaran el mes de juny i la seu serà (ja és) al Palau de Pedralbes que, de mica en mica, els barcelonins ja deixen de dir-li el Palau del Rei. Tot és començar.

 

                                                                                                                        martiolaya