Llegir dos diaris al dia –un en català i el degà en castellà- i donar un cop d´ull a les portades dels més recalcitrants, carques i menja-catalans de la messeta, semblaria que m´hauria d´ajudar una mica a entendre el què, el com i el perquè de la situació econòmica de l´Estat on vivim. Tampoc no ajuda, a l´hora de la veritat més crua, haver estudiat de jove matèries que teoritzen sobre aquestes qüestions; ni, de més gran, haver tocat de prop això de l´oferta i la demanda, el preu del diner, l´augment del deute públic, i tenir possibilitat de “castigar” un Banc propens a la comissió abusiva a deixar de fer-li ingressos llaminers… Ara, quan alguna frase destacada en els diaris sembla donar-me la raó en allò que penso, em fa més por que goig. Llegeixo (17/01/10):“Amenaces imminents. El deute serà més car, la construcció no remuntarà i encara creixerà més l´atur…” Són coses que salten a la vista i que tothom entenem; més que la bestiesa dels brots verds o de la llumeta  -mentida xapussera- al final del túnel. En poc més d´un any hem passat del “España està mejor preparada que el resto de Europa para afrontar-…”, al ridícul del “ahora haremos”,“ahora estamos preparando” o de no fer res, que potser és millor que fer coses malament. L´economista català Joan Sardà va tenir ocasió, l´any 1959, de tirar endavant amb èxit un “Plan de Estabilización” després d´un diagnòstic no gens científic, però entenedor: “Espayna s´envà a la merda…” (F.Estapé “Deu grans catalans”, La Magrana 2006. Pàg. 113).

martiolaya