La sala d´espera d´una dependència de l´Hospital General de Catalunya. Gent per  visitar-se de diferents especialitats; n´hi deu haver alguna, d´especialitat, d´assistència a nens petits, que n´hi ha forces, acompanyats, és clar, per familiars. (Aquestes àvies, sempre a punt pel cop de mà!). Un  nen deuria entrar a la visita com   l´atleta en acabar una marató: corria de banda a banda i en arribar a un extrem de la sala retornava, amb passa llarga i el cap alt, amb posat de mil-homes. Una criatura petita, dins del seu cotxet, rebia de sa mare culleradetes de farinetes que engolia amb prontitud; un cop atipada i de ben segur fet el rotet, es veu que va demanar per baixar del cotxe i mare i àvia la v an vestir per aparèixer en escena: una nena de poc més d´un any, però ben plantada, amb les seves mitjetes, les sabatetes de xarol  i un vestidet estampat. Ens va mirar molt serioseta i agafant-se la faldilla amb la punta dels ditets va obrir-la, airosa (a l´esil de l´esbart Verdaguer!). Res però com el sobtat enamorament d´un nen la mar d´eixerit i que en prou feines caminava i que no treia els ulls de sobre d´unes monges que acabaven d´arribar i s´identificaven en el taulell. Eren de mitja edat, atentes i polides. I no va parar fins que sa mare va encetar conversa amb les monges i va aconseguir que li diguessin coses i li fessin un petò cadascuna. En acomiadar-se, feta la visita de les  monges i el galan, el nen va reclamar un altre òscul. En els historials respectius, l´especialista de torn deuria fer constar: “·cors esponjosos i tendres, possiblement seqüela de l´esperit nadalenc”.