Pots haver guardat fusta al moll i seguir viu, encara. O no haver-ne guardat mai i seguir viu, també. Pots haver fet foc amb estelles i trossos de biga corcada o no haver-ne fet mai cap; i, en qualsevol cas, estar viu, encara. Apunta el dia i el ròssèc dels darrers somninis -confús, intemporal, anacrònic, avui ple de fesomíes ignotes- malda per sortir a la glosa. És un ròssec amb caient no gens regi, sinó més aviat eteri, aguantat amb les agulles (aquestes sí, reals i punynents) del fer i desfer de cada dia. En el ròssec hi ha allò que proclamen els llibres, que es pot llegir en els diaris  o escoltar a la radio, que ensenya i comenta la tele i que la gent valorem i interpetem sovint segons el notre criteri. Sobre tot. això: el lliure criteri de cadascú avalat per la informació veraç rebuda. Heus ací el per què de tot plegat. Guardis o no guardis fusta al moll, saps què és la fusta, què són  els boscos i els variats factors que incideixen en la riquesa dels pobles. A Catalunya, arran del tràgic incendi del darrer estiu a Horta, el poble interpreta assenyadament, pero també amb sentiment de ràbia, que algú o alguns juguen al joc dels papers i les paraules per tal que. amagant informaciò, tot quedi com en un malson: com un guardar fusta al moll de les quimeres. En resum, per dir-ho clar i català i sense embuts, surrealismes, ni paràboles poètiques: cinc homes joves van perdre la vida per negligències que ningú no vol assumir. Ha arribat l´hora de les responsabilitats. Peti qui peti.

martiolaya