gener 2010


      El llibre el teníem  a Alp i no sé perquè me´l vaig endur a Sant Cugat. Va caure d´allà on estava apilotat i va quedar oblidat en un racó. En advertir-ho, salta la pregunta: i per què el vaig baixar ? El palpo i està prou sencer. Deixo que  es presenti sol, que presumeix de forces dades: “Pares i fills” d´Ivan Turguènev; Edicions Proa, de Badalona, 1929. Biblioteca A Tot Vent, director: Joan Puig i Ferrater. Comença així: “Què, Pere, encara no es veu? –preguntava el 20 de maig de 1859 un senyor d´uns quaranta anys, que vestia (…) al seu criat, un xicot jove, amb pèl moixí ros clar a la barba, rodó de cara i ulls petits i apagats. El criat, en el qual, tot; l´arracada de turquesa a l´orella, el cabell multicolor ple de cosmètic (…) revelava l´home convençut de ser el prototipus de la novetat…” ¿Deuria ser cosa de la data (1859) buscant l´efemèride propera amb l´aparició del llibre a Catalunya l´any 1929 i l´any 2009 que acabem de deixar enrere? Ara només faltaria que el Turguènev…Però, tampoc; l´escriptor rus va néixer el 1818 (per un any no acaba en 9!) i va morir el 1883. La GEC ens xiva que Ivan “fou amic íntim de la cantant espanyola Paulina Garcia-Viardot, el seu gran amor…” Aquesta és una  història que avui no explicaré. Transcriuré només per a vosaltres una nota escrita a llàpis en una de les primeres pàgines del llibre: “Obra austera, instintiva i seriosa, com aquelles que tant ens feien fruir quaranta anys enrere a totes les agrupacions d´intel.lectuals. N.J.” Les inicials són les de Narcís Jordi, avi matern de la Nuri. I hi ha una data com qualsevol altra que ni tan sols acaba en 9: 20/3/43.

 

                                                                                                                           martiolaya

               Molta gent, per festes, diuen que es lleven de mala lluna. Tothom sap què vol dir, això de la mala lluna, i tanmateix no té res a veure amb l´astronomia. Es deu tractar d´una altra lluna que no és a l´espai i que fa de les seves entre els mortals. Podríem dir –si la glosa és prou flexible i enraonada per acceptar-ho bonament- que és la lluna que crea llunàtics. El costumari català –tots els països tenen  el seu propi costumari i fins i tot alguns s´assemblen – interposa sovint la lluna en el camí de la gent i fins i tot a pagesos i pescadors els marca límits i els proposa fases per a fer o deixar de fer tasques pròpies del seu tragí. Fases: són les cares que fa la lluna i, aquest gener, la lluna plena no es presenta fins el dia 30 i no ens serveix per tant de pauta per a vaticinis sobre el transcurs de l´any segons els comport aments d´uns determinats dies; perquè hem començat el mes amb  quart menguant, d´aquí a cinc díes tindrem lluna nova (no la pot veure ni Galileo rediviu) seguirà amb quart creixent i acabarem el mes amb  les minves de gener. Prou que ho deveu saber que en aquest temps de minves sembla que la mar es buida. Doncs d´això en  té la culpa…la lluna! I ens mana en quina fase s´han de plantar les faves, o podar els ametllers, o treure la barca per anar a pescar! La lluna, d´astrònom o de llunàtic, està present en tot:                                           

                                        Mata el porc per la lluna de gener

                                                      si vols que es conservi be

Au, som-hi!                                                                                  

                                                                                                                       martiolaya

Podríem dir, passat Reis i els nens i nenes tornant a l´escola, que s´han  acabat les “vacances d´hivern” de laics irats en peu de guerra i que les festes han estat, com sempre, i des de fa dos mil anys, curulles de concerts de nadales, felicitacions nadalenques, pessebres (no tants com caganers polítics), carrers il·luminats (aquest any, a la ciutat de Barcelona han passat de la força motriu de les cames dels ciutadans, al malbaratament xaró dels galets lluminosos…). Retorna la normalitat i a Sant Cugat s´obren els tradicionals cicles de conferències, la programació de l´Audiltori, -les exposicions… Observo com una mena de moviment de recerca de l´espai. Alguns ja avancen que aquest trimestre el cicle es seguirà fent en  tres espais diferents i inclouran (oidà!) temes de cinema i teatre; d´altres canvíen de dia i hora (buscant l´espai de la tarda-vespre) i els conspicus del dijous a la sala del tapís, segueixen amb el costum de començar a les 20 per acabar, i ho anuncíen amb lletres grosses, a les 21.(Qui farà callar el  conferenciant/a que es passi de temps o a qui a l´hora de les preguntes opti per publilcitar amb llarguesa teoríes pròpies? La recerca de l´espai. Galileu encara podria barallar-se de nou amb cardenals del terròs… Amics de l´Unesco, per cert, inicien el seu cicle de gener comemorant l´inici i l´acabament de l´Any Mundial de l´Astronomia (París, gener 2009). L amic Eduard Garcia parlarà, dimecres (Arxiu, 19 h) de la lluna…la de l´espai! Jo, depradador d´espais de gloses breus, parlarè demà de la mala lluna de mortals enfredolits.

martiolaya

      A Sant Cugat tenim un diari que cada setmana surt un cop: cada divendres, si no és festa, i fa festa el mes d´angost. L´últim diari, però, va sortir el dijous abans de Nadal i ara recupera el ritme del seu sortir natural. (M´adono que les paraules s´escalfen i fan parella i rodolins; deu ser cosa del fred que pela i no penso esmenar res; la Candelera és a tocar i decidirà si el fem fora…) Avui, el diari sintetitza en duescentes notícies el fer i desfer santcugatenc i m´arrisco a escollir-ne tres sense fer-ne, per ara, cap glosa: 1, Recoder celebra 10 anys com Alcalde. 2, Sant Cugat vota a favor de la consulta del 13-D; i 3, el naixement d´una tradició: deu anys de “Pêdra i sang”. Molt subjectiu, oi? El pare diria que ensenyo l´orella i no me n´amago. I posat a jugar amb síntesis, hi ha duescentes cartes que fan forrolla: les d´entitats que es van adherir un dia a l´editorial compartida d´uns diaris ben nostrats. Hi dono voltes i trobo una utilitat: la llei electoral, la nova que no progressa, pot quedar en mans dels partits? La volem depressa, vàlgam Déu val! I els partits mai no es posaran  d´acord sinó és amb aliances trapasseres en benefici seu i no pas dels  electors. ¿I si escollíem entre els doscents corresponsals, fèiem cabal dels més conspicus i n´afegíem uns quants? (Presidents de l´Audiència i Col·legis oficials, Associacions d´escriptors i artistes,Institut d´EstudisCatalans, Rectors d´Universitats, Unió de pagesos…Me´n deixo, és clar). No sé ben be de quina manera: un mandat del Parlament? Però  hauria de ser eina clau per establir un consens necessari:  que el poble vol la llei i els partits la malbaraten.

 

                                                                                                      martiolaya

         El refranyer català ho diu ben clar: “Quan el dia creix, el fred  neix”. Demà, 8 de gener, sabrem si l´amenaça de fred intens s´ha confirmat. Si de cas, prefereixo parlar del temps ara i glosar tics i maníes dels homes del temps. Abans d´ahir, mirant-nos de fit a fir, un amenaçava i feia una dramatització acurada de la situació: “…i la matinada que ve, fred; fred… (ara les celles un poc arquejades) Molt de fred!” Aparteu les criatures! I l´endemà, avui, temperatures per sobre dels zero graus i un plugim constant que manté mullats carrers i places. Ahir, casualment, capto en un canal televisiu que ara no passa anuncis, un reportatge esfereïdor: en un  poble al peu de “los Picos de Europa”…(recordem la geografia: “el massís de la serralada  cantàbrica amb cims per sobre dels 2.500 m., entre els més alts de la Península…”) ja ha nevat! I un equip de TVE s´hi ha plantat a corre-cuita. Una noia entrevistada –potser en directe- els etziva: “En  tot el poble no conec ningú que no hagi vist nevar cada hivern”. Vaja, com si un vespre ens advertissin”Compte, que ha nevat a Alp!” I advertissin  seriosament  que “hi pot haver problemes”: el camió de la llet pot quedar aturat a la Collada, ves! Pitjor encara; anys enrere hi quedava el carro de la llenya i cuitaven a salvar el cavall, que el juliol el necessitaven a l´era, per batre el blat! (Potser algú advertia: “Compte, que ve l´estiu i farà calor; calor…Molta calor!”). Anem servits.

                                                                                                 

                                                                                                                            martiolaya

   

Fa tants anys que ens coneixem! Diria que des que tinc us de raó, des que el balcó de casa em servia d´observatori i  feia als grans preguntes sense resposta. Des que Vallvidrera, enllà del final del meu carrer del Nord, era un coll atapeït de bosc i un parell de casetes blanques que  associava amb les d´alguna rondalla d´aquelles de nens pobres que marxaven de casa i pel camí tiraven molles de pa que els ocells es menjàven… Us conec herbetes, que us dieu marduix! (I en plural perquè sou tres). Amics, amics, allò que se´n diu amics, mai no em vam ser gaire; però tampoc adversaris. Jo també havia posat les sabates, amb una certa il·lusió mofeta, al balcó de les meves descobertes i una copa de calisai al costat d´un platet amb  galetes, que els pares dèien, rient per sota el nas, que als reis els agradava el mam. Els pares, com jo mateix i més tard el meu germà, teníen perfectament escenificada la comèdia dels Reis d´Orient. Us penseu que no ho sabia que el cotxe verd, amb pedals, on  hi cabia assegut, al cap de dos anys el pare el va repintar de color carbassa? Més tard, amb les filles i després els néts, van canviar d´estil la direcció, atrezzo i comparseria i amb subvencions patriarcals més substancioses vàrem aconseguir representacions històriques. Sempre,però, un distanciament amb vosaltres. Ja ho deveu saber que hi ha qui pensa que, a més de repartir regals no repintats, accediu a designis que us fan  arribar la gent. Jo, que no he deixat del tot el meu balcó-observatori, gosaria demanar-vos que em portessiu, ara que sóc gran, la República que em van prendre quan era petit.

 

                                                                                                                            martiolaya   

      Entre d´altres coses, aquest matí he comprat una col. Una col preciosa. Feia anys que no en veia cap d´igual; des d´una foto d´encàrrec, molt ampliada, d´aquelles fotos que paguen les Institucions a fotógrafs de categoria. Va ser per ”L´Any Patufet” (2004) i presidia no recordo si només una (la del vestíbul de la Universitat Central) o també l´altra exposició, més didàctica i explícita, i que encara és viva i itinerant. De la primera no en deu quedar ni un clau, com una mena de falla de València, però sense la purificació de la tradició del foc. La col de la fotografia d´encàrrec la deuríen anar a buscar un equip d´experts, prèvia consulta externa, a la Boqueria  o potser al Born; en van escollir un parell que feien patxoca. Però l´artista de l´encàrrec les deuria refusar: “Vull la col del Patufet! La col sota la qual s´amagava aquell noi tan petit…tan petitet…que li deien “Patufet”. Aquella col que se la va menjar un bou, amb un noi sota les fulles… I els pares cridaven: Patufet…on ets? Sota la panxa del bou –responia- que no hi neva ni plou! Fins que, ja ho sabeu, el bou va fer un pet i…”El Patufet”! El del conte per damunt del símbol: la revista catalana de la joventut i de les famílies catalanes, assassinada per Franco en la flor de la vida: 35 anys. La col de la foto fantàstica la deuríen trobar, pagant potser gust i ganes i comissió per a  l´investigador, al poble de Sant Cugat del Vallès.  Jo, aquest matí, hi he comprat la meva, la de la glosa, i només m´ha costat un euru i mig.

 

                                                                                                                                  martiolaya   

         A casa, enguany, i molts ja sabeu per què, els Reis han estat presents en el pessebre familiar des de dilluns de la setmana de Nadal, aquella de l´assaig de Pastorets, visites d´urgència i un  gotet d´aigua per  brindar en  encetar el camí de la millora…Estaven acampats una mica a segon terme, ells, criats i camells, amb aquella actitud entre   indolent i satisfeta dels que arribem d´hora als llocs. Jo diria, i enceto una teoria, que els Reis, els Màgics d´Orient, (i els altres també Déu n´hi dó) és diuen reis perquè ho són de la màgia del teatre, de l´escenografia, del vestuari i dels llums…(Quina troballa la de l´esforçat de la  luminotècnia! Una estrella amb cua que amb la seva llum ens anuncia el final sorprenent del segon acte –cansament, gana, ni rastre de papers per a rebre el naixement d´un  Home; i el desenllaç del darrer acte, amb els pobres oferint bona part del poc que tenen i els rics –els Reis- només ofrenes gairebé simbòliques dins de capsetes de no res! I l´apoteosi. Tothom  content. Els músics s´hi llueixen i va d´un pèl que un grup d´àngels rossets –encara bo, de sexes diferenciats- no es posen a cantar i ballar un  gospel que hauria exasperat el pastor Pascual. La festa dels Reis, com la festa del Teatre, és la festa de l´Il·lusió. I a tothom ens agrada il·lusionar-nos de tant en tant ! A mi, per exemple, m´agradaria agafar un tren de Rodalia a Sant Cugat i plantar-me a Puigcedà en  un parell d´hores. No és constitucional?

 

                                                                                                                               martiolaya

               Sempre he pensat que si no fos per les efemèrides (aprofitar unes dates per commemorar-les i recordar així fets o persones) hi hauria noms i aconteixements que, paulatinament, s´aniríen perdent de la memòria col·lectiva. Encara ara, amb tantes enciclopèdies, googles i fonts d´informació, variades i algun cop insegures, la tradició oral i la memòria de les persones és un patrimoni amb  risc, això sí, de manca d´hereus per a servar-la viva. Llarg exordi. I és que vull glosar, avui només de passada, dues efemèrides. La de l´any Amades, que s´ha acabat sense massa brillantor amb l´any 2009 (feia 50 anys que havia mort); i una altra que no ha estat recordada fins el passat mes de desembre: el butlletí de l´Associació Musical de Mestres Directors, que amb motiu dels 125 anys del naixement del mestre Antoni Pérez Moya (València, 13 juny 1884) publica una ben documentada crònica de la seva vida i posa en relleu que fou Director de l´Orfeó de Sants des de l´any 1926 fins el 1955. També el número“0”d´una nova revista cultural dels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta es fa ressò de l´efemèride amb una entrevista de ficció amb el mestre que em diuen   –la publicació encara no m´ha arribat a Sant Cugat – és molt reexida. Per cert: l´any 2009 també ha fet 45 anys de la mort del mestre (1964) i això vol dir que d´aquí a cinc anys hi haurà doble efemèride a commemorar: 130 anys del naixement i 50 de la mort. (Que ningú pontifiqui a misses dites! I que l´oficiant prepari l´homilia…)

 

                                                                                                                                  martiolaya  

        Es veu que ja a partir d´ahir es va posar en marxa el traspàs de Rodalíes, que sembla que s´haurà de dir “rodals” i així ensenyarem una seba més grossa. Aviso. No espereu les meves crítiques, que em vaig proposar no tocar temes polèmics en el període de festes. Com a mostra de fidelitat als generosos, solidaris i fins i tot tolerants propòsits  de santedat glosadora, avui faré una exhibició d´informació freda i objectiva. No divago; ni m´escapoleixo de l´escomesa (que diria el gran Puyal). Ja el títol de la glosa l´ he escrit desenfadat i alegre encara que allò què de debò volia era, ras i curt,demanar disculpes. Perquè el dia 17 de desembre vaig fer curt de mala manera en suposar, beatíficament, que només les víes dels trens dels rodals seguiríen de propietat de l´Estat i el cert és que també ho continúen sent les estacions i els trens. Llegeixo que algú ha dit,  boig de content, que aixó és una fita històrica. I quan en Saura és a punt d´instal·lar-se a l´escambell i mirar satisfet a la càmara, el Nadal li estira una cama i s´erigeix en inspector únicde lavabos, de telèfons (respondran amb un “digui” i mai amb un “diga”?) I no sé què de la web. Diu que en un any es pot començar a notar alguna millora i ha donat per descomptat que l´enjòlit dels retards persistirà. I que nosaltres (potser vol dir els catalans, potser el Govern, o potser “los obreros socialistas españoles”) som –són?- els amos, i a la Renfe li toca obeïr i fer-ho be. Potser -dic jo- a les estacions que estiguin obertes deixaran jugar al pare carbasser i al joc dels disbarats. Només constato, que diria en Pla.

 

                                                                                                                       martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »