BLOCDENOTES

És com si ara fa tres o quatre lustres, la Nuri i jo us envièssim una postal des de Roma, que hi vàrem estar un dies amb matrimonis amics: “Hem anat al Coliseum i només entrar he dit en veu alta: jo ja hi he estat, aquí! I l´Ester que ho ha sentit i ja sabeu que creu en això de la reencarnació, m´ha començat a mirar com un expretor romà de províncies i em demanava que m´expliqués…Hem quedat que a l´hora de dinar en parlaríem tots plegats. Ho hem fet així i diria que ha quedat força decebuda de la meva domèstica, pobra, però gens trista relació amb el  llibre “Quo vadis?”. Per anar al gra: amb el PANEM ET CIRCENSES, pretenc fer memòria del coliseum romà amb homes i dones llançats a les feres i les llotges presidencials amb emperadors-dictadors vitalicis i el poble, amb entrada gratuïta, omplint l´estadi i demant sang; o, més aprop en el temps i la distància, la gent “bòria avall” per increpar i apedregar presos o passejar per les muralles entre les cames dels penjats; o les places plenes, criatures i tot, veient com setze jutges mengen fetge d´un penjat; o la guillotina que amb “politesse” talla caps en rodó. I així, tal com raja, el pa i els toros (ooole!), el pa i el futbol, el pa i la tele… Omplim el circ que ens han entrat a casa: la pantalla pagada, això sí, amb els estalvis d´esclaus alliberats…Avui, en escoltar l´informatiu de la tele, pensem-hi una mica: algú o alguns fa segles que ens enganyen, i aquest algú en sap molt i cada dia aprèn més coses. (Em queda per explicar l´estira i arronsa amb Sienkievicz, l´autor de “Quo vadis”, i l´opotunitatit (deu ser per la postal de Roma) de canturrejar: “Torna a Sorrento”, amb “funiculí-funiculààà”.

martiolaya

Tornem a  aixecar una senyera. La senyera com símbol d´uns valors indefugibles, però que a ara a Catalunya fugen, malgrat tot, en mans dels enemics que voldríen el país diluït del tot en altres històries i altres tarannàs; sense els trets que el caracteritzen, llengua, costums, arts, tradicions, música, (música o potser només folklore, com va acceptar públicament un crític bo i desdient-se de la versió pejorativa que acabava de proclamar sobre el mot “folklore” i les seves versions). Fugen per indolència nostra o ens roben descaradament? En el primer cas, per allò del “no hi ha res a fer”, i en segon per candidesa o per la soberbia en nom d´una suposada gestió activa, moderna i aliena a nostàlgies històriques. Heus ací la glosa d´avui que, com cada dia i perque soni més suau, allibero voluntàriament d´una essa; també, tan com pugui, la vull alliberar de possibles radicalitzacions. Es basa en notícies pescades al vol ahir a la nit i que aquest matí ben d´hora he pogut confirmar en un diari –només un!- dels dos que cada matí compro: en l´Assemblea de socis de l´Orfeó Catatlà, es va deixar constància de que “la proposta de futur del Palau està basada en un projecte que te components artístics, musicals, pedagògics, científics i de preservació del patrimoni musicològic, bibliogràfic i documental”.Bravo! (Hi dono tanta importància perquè darrerament m´he trobat amb concertes íntegres, més d´un i més de tres, on unes  corals catalanes, amb directors catalas i veus jovençanes del país, no han posat en programa ni una sola obra en català. Algú més juga a favor meu?

martiolaya

Fa uns quants dies, semblen molts i no són gaires, gloso temes tan prosaics i compromesos com l´abast de definicions de diccionaris diversos  o la  prístina claredat  d´una  identificacio etimològica abans de picar-la el morter amb segles i segles d´influènècies polítiques o dictatorials. Però no hi tornem a ser, que m´he llevat amb ganes de ser bon noi i aprofitar la primera pausa que sembli més llarga que d´altres per penjar-hi una cita poètica. Això sí: si pot ser, amb més càrrega irònica que eteris efluvis de romanç de cec:

Tocant de cap en una i altra soca,

avançant d´esma pel camí de l´aigua,

se´n va la vaca cega tota sola. És cega.

(Dit amb tot el respecte al gran poeta; que no voldria que els dilectes amics amb qui comperteixo tota l´admiració i només una mica de res el coneixement de la seva obra, em cantessin les quaranta). Amb un dels dos amics encetàvem aquest matí una assenyada conversa entorn del tractament que feia un tercer colega i amic en les pàgines del Diari de Sant Cugat  sobre Ernest Maragall, les seves opinions i l´atinada metàfora sobre els els cops de cap a les soques. Seguint la petxa de la vaca que se´n va sola, i pensant en l´altra poeta de parlar més dur, jo gosaria atribuïr a Pere IV, amb l´autoria dels versos, la autorització de reproduir-los:

Aneu al botavant vos, galleda i tamboret de fusta!

Temps era temps hi hagué una una vaca cega:

Jo só la vaca de la mala llet!

(Pot ser declamat amb afectació i, si es vol, posar èmfasi en el tripartit de paraules “vos” “galleda” i “tamboret de fusta”: que no obligo pas ningú, mecàsum l´olla!!)

martiolaya

Comences jugant amb les paraules; t´engresques en adornar-les amb llatinades i mots amb deix arcaic; t´ajudes amb diccionaris vigents per allò de la parauleta entre cometes o el gir divertit d´una definició, i la joguina t´explota als dits. Avui, la glosa aguerrida i pragmàtica no té ni esma per a l´ironia ni el comentari més o menys  deseixit. Per raó de ceherència he de repetir la definició qu fa el deccionari del IEC de la paraula referèndum : votacíó  directa del poble per a provar o no una decisió política d´especial transcendència. (Edició 1995). Llegiu ara, si us plau, la definició de la mateixa paraula segons l´edició del “Gran Diccionari de la Llengua Catalana”(Diccionaris de l´Enciclopèdia) : Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma   c o n s t i t u c i o n al o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d´estat”.(Edició 1998).Com a mínim, molt més legalista i sobre tot més constitucional. El propi “Diccionario de la Real Academia Española” és molt més obert i proper al significat etimològic de la paraula llatina; i d´encotillament constitucionals no n´hi ha cap, al menys pel que fa a l´edició que he pogut consultar i que, si no és la darrera, deu ser la penúltima. Cal recordar que la Constitució vigent és de l´any 1978 i que hi ha coses que es podríen canviar. Caldrà vigilar no sortir-hi perdent, que hi ha qui malda, des del “Imperio hacia Dios” per tal que “en algunas regiones de España…” no ens passem de ratlla.  Ens tenen definits i vigilats; però som vius. Sobre tot tenim ganes de viure.

martiolaya

M´agrada el llati i utilitzar quan vé a tomb el munt de llatinades que queden d´us comú en parlar de la gent. He escrit més d´una vegada declaracions d´amor com aquesta i he explicat la motivació tardana i interessada de traduïr del llatí, rondant la trentena, uns mateixos textos al català i al castellà. I recuperar, en bona mesura, els anys i anys d´immersió lingüística en un idioma que no era el meu ni el dels meus pares i on hi seguia immers per raons òbvies de subsistència. Fa una colla d´anys i no ho deuria fer amb massa profit, perquè la prosa abarrocada i legalista de pràctica diaria durant molts ays, encara em fa arribar al gra quan ja m´he menjat mig sac de palla. Avui va de llatinades, doncs, i ja ho plantifico en el titol: referèndum (del llatí referre, reportar, referir…) “Votacio directa –diu el Diccionari del IEC, clar i concís – del poble per aprovar o no una decisió política d´especial transcendéncia”. El que volia dir ho diré d´una vegada: ahir vaig poder presenciar l´aprovacio gairebé unànime d´un referèndum insòlit i no anunciat, quan el conferenciant donava resposta (Jaume Sobrequés, Arxiu Nacional de Catalunya) a una pregunta sobre vegueries (sense abusar de les “as” obertes!), i feia relació de la seva bondat d´aplicació segons atinats pros i contres. Quan va arribar a l´obligada consideracíó de “… no, si ha de servir per augmentar el nombre de funcionaris…” es va notar a la sala, plena de gom a gom, un uix a boca closa, unànime, potser. Demà, encara respondrà l´eco…

martiolaya

Avui, Jaume, en el torn d´amics i amigues que presentem els conferenciants, m´ha tocat la comesa de presentar-te i vull que vagi per davant l´honor de fer-ho en el marc del protocol; i també, Jaume, la satisfacció personal de poder presentar i acompanyar a la mesa, un amic. Avui, en aquesta  Aula d´Extensió Universitaria en la que tots som, qui més qui menys, doctes en experiència vital, toca desenvolupar un tema d´història: “Origens i formació nacional de Catalunya a l´edat mitjana”. Algú, amb pragmatisme destraler i un punt de provocació de cara a un debat profitos, podría argumentar que la història ja està escrita i que, dit i fet, no cal donar-hi més voltes. D´aquí, doncs, la conveniència de dedicar unes paraules a la teva personalitat d´historiador format a l´escola de Vicenç Vives, i recordar de passada que es compleixen enguany  cinquanta anys de la seva mort. El gran historiador català, reconegut arreu,  va obrir sense embuts les portes de la crítica –i l´autocrítica!- en els manuals d´història usuals…Ara, ja podria donar-te la paraula; però abans hauria d´explicar, al menys, que et vas llicenciar en Història a la  Universitat de Barcelona, professor de la mateixa i més tard catedràtic d´Història de Catalunya a la UAC. Conservador del Institut Municipal d´Història i Coordinador del Pla de Museus de l´Ajuntament de Barcelona…Senador per Girona a les Corts Generals, Diputat del Parlament de Catalunya. I autor d´un munt de llibres, tants, que si només en llegís els títols m´enduria la meitat de temps de la conferència. Benvingut una vegada més a Sant Cugat, amic!

martiolaya

Les efemérides ajuden força a recordar, difondre i fins i tot en alguns casos reviscolar la popularitat o la nomenada d´un poeta. O potessa, és clar. Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu; no he mirat si en parla algun diari i estic segur que més d´un amic estarà content de que jo, des del meu bloc santcugatenc, al meny en faci esment. La darrera vegada que en va parlar algú en un diari va ser ocupar tota una pàgina defensant la tesi de que Espriu havia estat de moda (“Ronda de Mort a Sinera”, “Primera Història d´Esther”, el Ricard Salvat sorrut i culte sempre capitanejant el seu teatre de culte…Ai, ecs!) Passada la moda fugissera –deia el comentarista de tot un repotatge per ell sol – d´Espriu no quedava res. I va expedir certificació pública de defunció que va volar pels aires així que el paper de diari base del document va acabar la seva missió primicera d´assecar el sòl de la cuina. Us puc assegurar que no recordo el nom de l´al.ludit; però us puc assegurar també –no en sé gaire, però m´hi fixo molt- que cada dia hi ha més gent que coneix i estima Espriu. N´hauré de parlar un altre dia, que tinc coses per dir. Avui, per acabar, recitaré unos versos seus en veu alta que trobaríem a faltar si ell no els hagués escrit quan Frano encara vivia ((febrer 1968):

…

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

…

martiolaya

Sé que faré curt d´espai. Malgrat tot, la glosa serà tan extensa com mig segle de ser soci d´una entitat catalana. Ahir, a la seu de la Unió Excursionista de Catalunya d´Olesa de Montserrat, ens aplegàvem prop de duescentes persones, socis i amics de tot el país. La gent d´Olesa commemoren, amb la joia del passat i l´empenta del demà, setanta cinc anys de vida; i l´efemèride singularitza i dona força al tradicional repartiment d´ensenyes als socis/es de la UEC que vam complir el passat any 2009 i el present 2010, 75, 50 i 25 anys d´antiguitat. No en faré doncs la crònica, sinó la glosa. No em perdré en detalls; però el cor em demana intentar trobar-nos  -experts que som en l´art i la traça de saber orientar-nos i fer camí plegats–  asseguts en la fita dels degans excepcionals de l´ensenya de platí o la més abastable de l´ensenya d´or. Asseguts sense por que ningú ens titlli de nostàlgics del record, ja que sovint cada record ha estat una passa endavant més enllà de cims i travesses, d´excursions i acampades, de mesurar la llunyania de les persones amb l´escalf de la retrobada, del bon dia amic, de l´adéu siau, del som-hi tots…L´estimar el bosc, el camp, la mar, els mariners, els pagesos…Estimar-nos encara els que ens trobàvem en aquells trens de matinada que ens duien enllà dels carrers encofurnats de Barcelona i atrapàvem el sol als Cingles del Bertí, al Pla de la Calma, als Sots Feréstcs…Potser no ens creuran  i caldrà provar-ho: hi va haver anys que havíem d´explicar Catalunya en castellà i anomenar “senderos” els nostres camins per fer drecera.

martiolaya

Suaument, es repenja la glosa en el vers i la tonada de la sardana: “bufa el vent, buuufa el vent, les onades van passant!..” Es retarda encara la bufada del mal averany, del saber el vent i no el torrent, o la decissió final del bon vent i barca nova, punt i final alliberador de coses que ja duren massa. No tot poden ser flors i violes! La darrera setmana, la ventada politica es va desfermar: en una conferència pública d´Ernest Maragall va dir alguna cosa gruixuda sobre la credibilitat del Govern; davant de possibles males intrpretacions, en el número de diumenge passat de “La Vanguardia”, el Sr Maragall s´exlica clar i català. Se li va entendre tot: el que deia i el el que volia dir. Dos díes després, però, venen les rectificacions públiques i la polseguera de comentaris contraposats. Jo tenia un argument de pes que va fer seu, amb tot el dret del món, un professional que escriu en els papers de manera asídua. L´argument el faig meu, perquè meva és la convicció de que un home de 67 anys (també els vaig tenir una vegada, i més i tot!) quan escriu i ratifica una cosa ho fa amb ple convenciment i res, absolutament res, el fa tornar enrere. Pot deixar de dir si veu una cosa blanca o negra; però manifestat públicament el seu pensament, no pot tornar enrere. Jo voldria entendre el Sr. Ernest Maragall; voldria saber quina raó tan poderosa l´ha fet humiliar-se així. Perquè costaria molt de capir que un membre del Comité Executiu (federal?) d´un partit polític (PSOE) i a la vegada primer Secretari del PSC, pugui fer quadrar com un recluta cagat de por tot un Coseller del Govern de la Generalitat.

martiolaya

Podria semblar una afirmació sobre el lloc des d’on  bufa el vent, o també deixar penjada l’opció de venir d’un lloc o altre. Per anar al gra: el titular “d’on bufa el vent” té, o pretenia tenir, la seva càrrega política. Aquests dies, les possibilitats d’exercir de politòleg, en cualsevol comentari dels fets del dia és un risc que vull esquivar. Llexeixo que això de la força eòlica s’afronta seriosament i el Departament d’Economía que dirigeix el conseller Antoni Castells ha fet un vaitot amb la decisió d’impulsar el nou camp eòlic català. No hi falten opositors i, com sovint passa, els partits minoritaris són els més llepafils. He donat un cop d’ull al mapa i penso que la decissió es deu haver treballat bé en escollir les zones d’implantació i preses les mesures per tal de treure el màxim profit amb el mínim impacte ambiental. M’he proposat, però, i ara com ara glosar: “la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent”… I la dèria, així que puc, d´acabar amb uns versos:

Oh vent del Coll de la Perxa,

vent de pluja, neu o tord,

que fueteges les portes

i als vailets trenques el son

i  xiules en la nit fosca

com un gegant poderós…

És part d’un bonic poema del poeta salvatenc R. Blasi i Rabassa, del llibre « Meitat de França «  Però no puc acabar sense implicar-me  en fets que fan pensar. Sembla que el vent t’hi porta i, de cara a demà, ja “xiules en la nit fosca”. No fa por, però neguiteja.

martiolaya