Tretze són tretze; i mes rere mes, fem via por la llista cabal dels poetes de Coll Favà. Però ahir manava només un guarisme, avui és l’imperi de Sant Valentí. Valia la pena parar taula pel convit fantasiós de l’Amor i la Poesia. Amb tot l´encant d´ahir i d´avui. Dos símbols els tenim ben a prop: Sant Valentí a San Benet de Bages i una placa, en  el  carrer  de damunt de casa, que ho diu clar: “Carrer de Carles Riba”. Sant Valentí té una esglesiola en el recinte monacal de Sant Benet; i una bonica història que parla de reliquies del Sant portades de Tolosa i d’històries d’amor, d’ocells i de persones. Res de fantasies, i menys encara de “festes importades”. Està prou documentat -i aquí no és cosa d’entretenir-s’hi- que la festa de Sant Valentí és d’origen europeu i va arribar a Amèrica amb els emigrants de dos o tres cents anys enrere. (Mn.Ballarín en sap més que no n´expica, de tot això!) I al peu de la làpida amb el nom del poeta, el recordem enamorat de la Clementina, poeta com ell i d´ell enamorada, i constatem que l’any 1911 va guanyar la seva primera flor natural als Jocs Florals de Girona. I una cosa ben important tractant-se d’un escriptor català: fou un autèntic professional de les lletres, catedràtic de grec de la fundació Bernat Metge (1925) i a la Universitat Autònoma (1934). S’exilià l’any 1939. És com si llegissim, en el seu carrer, una inscripció secreta:

Aquí es besaren

dos amants, com de sobte

no coneixentse:

fora del temps, dels rostres,

en la memòria pura

martiolaya