Amb el totxo es fèien parets, es pujàven pisos, es cobríen aigües…I com aquell qui no fa res, es posava una bandereta catalana –símbol d´haver arribat al cim- dalt del darrer tram de totxos. (I fèien berenada manobres, paletes, contratista, “parellador” i l´arquitecte que sovint signava sense haver estat mai a l´obra…) Amb la bandera, mai cap problema: és però allò que se’n diu el costum, una tradició antiga sense cap connotació política. La veritat és que el paleta català tenia l’orgull,  amb raó, de ser català i ser paleta. El totxo va arribar a l´obra fa quatre díes; però allò que se’n diu “pujar paret” (de pedra, fang o ”rachola”) és tant vell com viure sota sostre. Amb tot, la pervivència ha fet sovint arquitectes, paletes i manobres, a immigrats que no fa pas gaires dècades es van fer amb les seves pròpies mans les seves modestes “barraques”. Recordem, però, que una glosa no és un llibre, ni tan sols un memorial. I la sintetitzo, per acabar, reblant amb el títol  el propòsit inicial de passar del totxo i l´honesta feina de fer vivendes, a la política corrupta de fer-ne objecte d’especulació sobre territoris  i manipulació de preus fent jugar factors aliens al valor real de les coses (l’hortet o la vinya, el totxo i el preu de la feina del qui el sap col.locar). La financiació d’un producte necessari es va transformar de seguida en un negoci per sí mateixa del que han gaudit i gaudeixen encara  grans capitals sense escrúpols i alguns gestors de bancs i caixes que a més ara reclamen que se’ls pagui a pes d’or la seva gestió.  I és que encara hi ha algú que segueix bufant la bombolla.

martiolaya