Vull acostumar-me –mai no és tard si el cor és jove!- a mirar més el futur en les meves gloses. No abusar d´allò de “Heus ací que una vegada…” o “Fa molts anys, abans de la Guerra…” Ho procuro, que a ningú li agrada passar per antiquat. Avui mateix, ha eixit davant meu, en salt felí inesperat, la imatge d´aquella gateta que va morir un dia sota les rodes d´un cotxe quan creuava un carrer per mirar si arribava l´home de la casa que ja feia estona havia d´haver tornat. Ara tocaria explicar el conte tendre; doncs, no. Assajaré el  pragmatisme, avui que el diari m´explica no sé què de gats d´Egipte, d´unes estadístiques que, pel que fa al cas, podríen ser inventades: “…hom calcula – entre cometes és més vistent – que actualment viuen escampats pel món “tants” centenars de milions de gats doméstics, dels quals un 44% són de raça egípcia molt evolucionada, i la resta d´Angora, perses, xinesos i alguns de raça indeterminada als que se suposen habilitats canores en nits de clar de lluna…Hom suposa també que en un futur mijà un 33% i escaig…” No estic per més estadístques. Que ara em vé a la memória que fa molts anys vaig escriure un dels primers llibres infantils de després de la guerra, posant lletra inèdita i en català a uns dibuixos, sense text conegut, de M.Jiménez Arnalot. Es titulava “El bon gat”, i feia història vera de l´espècie posant en boca del felí rodolins d´aquesta mena: “A la meva tia Gata / perquè cantava de nit / li van tirâ una sabata”. I és que els gats potser no tenen set vides; però futur…

martiolaya