Podria semblar una afirmació sobre el lloc des d’on  bufa el vent, o també deixar penjada l’opció de venir d’un lloc o altre. Per anar al gra: el titular “d’on bufa el vent” té, o pretenia tenir, la seva càrrega política. Aquests dies, les possibilitats d’exercir de politòleg, en cualsevol comentari dels fets del dia és un risc que vull esquivar. Llexeixo que això de la força eòlica s’afronta seriosament i el Departament d’Economía que dirigeix el conseller Antoni Castells ha fet un vaitot amb la decisió d’impulsar el nou camp eòlic català. No hi falten opositors i, com sovint passa, els partits minoritaris són els més llepafils. He donat un cop d’ull al mapa i penso que la decissió es deu haver treballat bé en escollir les zones d’implantació i preses les mesures per tal de treure el màxim profit amb el mínim impacte ambiental. M’he proposat, però, i ara com ara glosar: “la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent”… I la dèria, així que puc, d´acabar amb uns versos:

Oh vent del Coll de la Perxa,

vent de pluja, neu o tord,

que fueteges les portes

i als vailets trenques el son

i  xiules en la nit fosca

com un gegant poderós…

És part d’un bonic poema del poeta salvatenc R. Blasi i Rabassa, del llibre « Meitat de França «  Però no puc acabar sense implicar-me  en fets que fan pensar. Sembla que el vent t’hi porta i, de cara a demà, ja “xiules en la nit fosca”. No fa por, però neguiteja.

martiolaya