Suaument, es repenja la glosa en el vers i la tonada de la sardana: “bufa el vent, buuufa el vent, les onades van passant!..” Es retarda encara la bufada del mal averany, del saber el vent i no el torrent, o la decissió final del bon vent i barca nova, punt i final alliberador de coses que ja duren massa. No tot poden ser flors i violes! La darrera setmana, la ventada politica es va desfermar: en una conferència pública d´Ernest Maragall va dir alguna cosa gruixuda sobre la credibilitat del Govern; davant de possibles males intrpretacions, en el número de diumenge passat de “La Vanguardia”, el Sr Maragall s´exlica clar i català. Se li va entendre tot: el que deia i el el que volia dir. Dos díes després, però, venen les rectificacions públiques i la polseguera de comentaris contraposats. Jo tenia un argument de pes que va fer seu, amb tot el dret del món, un professional que escriu en els papers de manera asídua. L´argument el faig meu, perquè meva és la convicció de que un home de 67 anys (també els vaig tenir una vegada, i més i tot!) quan escriu i ratifica una cosa ho fa amb ple convenciment i res, absolutament res, el fa tornar enrere. Pot deixar de dir si veu una cosa blanca o negra; però manifestat públicament el seu pensament, no pot tornar enrere. Jo voldria entendre el Sr. Ernest Maragall; voldria saber quina raó tan poderosa l´ha fet humiliar-se així. Perquè costaria molt de capir que un membre del Comité Executiu (federal?) d´un partit polític (PSOE) i a la vegada primer Secretari del PSC, pugui fer quadrar com un recluta cagat de por tot un Coseller del Govern de la Generalitat.

martiolaya