Sé que faré curt d´espai. Malgrat tot, la glosa serà tan extensa com mig segle de ser soci d´una entitat catalana. Ahir, a la seu de la Unió Excursionista de Catalunya d´Olesa de Montserrat, ens aplegàvem prop de duescentes persones, socis i amics de tot el país. La gent d´Olesa commemoren, amb la joia del passat i l´empenta del demà, setanta cinc anys de vida; i l´efemèride singularitza i dona força al tradicional repartiment d´ensenyes als socis/es de la UEC que vam complir el passat any 2009 i el present 2010, 75, 50 i 25 anys d´antiguitat. No en faré doncs la crònica, sinó la glosa. No em perdré en detalls; però el cor em demana intentar trobar-nos  -experts que som en l´art i la traça de saber orientar-nos i fer camí plegats–  asseguts en la fita dels degans excepcionals de l´ensenya de platí o la més abastable de l´ensenya d´or. Asseguts sense por que ningú ens titlli de nostàlgics del record, ja que sovint cada record ha estat una passa endavant més enllà de cims i travesses, d´excursions i acampades, de mesurar la llunyania de les persones amb l´escalf de la retrobada, del bon dia amic, de l´adéu siau, del som-hi tots…L´estimar el bosc, el camp, la mar, els mariners, els pagesos…Estimar-nos encara els que ens trobàvem en aquells trens de matinada que ens duien enllà dels carrers encofurnats de Barcelona i atrapàvem el sol als Cingles del Bertí, al Pla de la Calma, als Sots Feréstcs…Potser no ens creuran  i caldrà provar-ho: hi va haver anys que havíem d´explicar Catalunya en castellà i anomenar “senderos” els nostres camins per fer drecera.

martiolaya