Les efemérides ajuden força a recordar, difondre i fins i tot en alguns casos reviscolar la popularitat o la nomenada d´un poeta. O potessa, és clar. Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu; no he mirat si en parla algun diari i estic segur que més d´un amic estarà content de que jo, des del meu bloc santcugatenc, al meny en faci esment. La darrera vegada que en va parlar algú en un diari va ser ocupar tota una pàgina defensant la tesi de que Espriu havia estat de moda (“Ronda de Mort a Sinera”, “Primera Història d´Esther”, el Ricard Salvat sorrut i culte sempre capitanejant el seu teatre de culte…Ai, ecs!) Passada la moda fugissera –deia el comentarista de tot un repotatge per ell sol – d´Espriu no quedava res. I va expedir certificació pública de defunció que va volar pels aires així que el paper de diari base del document va acabar la seva missió primicera d´assecar el sòl de la cuina. Us puc assegurar que no recordo el nom de l´al.ludit; però us puc assegurar també –no en sé gaire, però m´hi fixo molt- que cada dia hi ha més gent que coneix i estima Espriu. N´hauré de parlar un altre dia, que tinc coses per dir. Avui, per acabar, recitaré unos versos seus en veu alta que trobaríem a faltar si ell no els hagués escrit quan Frano encara vivia ((febrer 1968):

…

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

…

martiolaya