M´agrada el llati i utilitzar quan vé a tomb el munt de llatinades que queden d´us comú en parlar de la gent. He escrit més d´una vegada declaracions d´amor com aquesta i he explicat la motivació tardana i interessada de traduïr del llatí, rondant la trentena, uns mateixos textos al català i al castellà. I recuperar, en bona mesura, els anys i anys d´immersió lingüística en un idioma que no era el meu ni el dels meus pares i on hi seguia immers per raons òbvies de subsistència. Fa una colla d´anys i no ho deuria fer amb massa profit, perquè la prosa abarrocada i legalista de pràctica diaria durant molts ays, encara em fa arribar al gra quan ja m´he menjat mig sac de palla. Avui va de llatinades, doncs, i ja ho plantifico en el titol: referèndum (del llatí referre, reportar, referir…) “Votacio directa –diu el Diccionari del IEC, clar i concís – del poble per aprovar o no una decisió política d´especial transcendéncia”. El que volia dir ho diré d´una vegada: ahir vaig poder presenciar l´aprovacio gairebé unànime d´un referèndum insòlit i no anunciat, quan el conferenciant donava resposta (Jaume Sobrequés, Arxiu Nacional de Catalunya) a una pregunta sobre vegueries (sense abusar de les “as” obertes!), i feia relació de la seva bondat d´aplicació segons atinats pros i contres. Quan va arribar a l´obligada consideracíó de “… no, si ha de servir per augmentar el nombre de funcionaris…” es va notar a la sala, plena de gom a gom, un uix a boca closa, unànime, potser. Demà, encara respondrà l´eco…

martiolaya