Fa uns quants dies, semblen molts i no són gaires, gloso temes tan prosaics i compromesos com l´abast de definicions de diccionaris diversos  o la  prístina claredat  d´una  identificacio etimològica abans de picar-la el morter amb segles i segles d´influènècies polítiques o dictatorials. Però no hi tornem a ser, que m´he llevat amb ganes de ser bon noi i aprofitar la primera pausa que sembli més llarga que d´altres per penjar-hi una cita poètica. Això sí: si pot ser, amb més càrrega irònica que eteris efluvis de romanç de cec:

Tocant de cap en una i altra soca,

avançant d´esma pel camí de l´aigua,

se´n va la vaca cega tota sola. És cega.

(Dit amb tot el respecte al gran poeta; que no voldria que els dilectes amics amb qui comperteixo tota l´admiració i només una mica de res el coneixement de la seva obra, em cantessin les quaranta). Amb un dels dos amics encetàvem aquest matí una assenyada conversa entorn del tractament que feia un tercer colega i amic en les pàgines del Diari de Sant Cugat  sobre Ernest Maragall, les seves opinions i l´atinada metàfora sobre els els cops de cap a les soques. Seguint la petxa de la vaca que se´n va sola, i pensant en l´altra poeta de parlar més dur, jo gosaria atribuïr a Pere IV, amb l´autoria dels versos, la autorització de reproduir-los:

Aneu al botavant vos, galleda i tamboret de fusta!

Temps era temps hi hagué una una vaca cega:

Jo só la vaca de la mala llet!

(Pot ser declamat amb afectació i, si es vol, posar èmfasi en el tripartit de paraules “vos” “galleda” i “tamboret de fusta”: que no obligo pas ningú, mecàsum l´olla!!)

martiolaya