Tornem a  aixecar una senyera. La senyera com símbol d´uns valors indefugibles, però que a ara a Catalunya fugen, malgrat tot, en mans dels enemics que voldríen el país diluït del tot en altres històries i altres tarannàs; sense els trets que el caracteritzen, llengua, costums, arts, tradicions, música, (música o potser només folklore, com va acceptar públicament un crític bo i desdient-se de la versió pejorativa que acabava de proclamar sobre el mot “folklore” i les seves versions). Fugen per indolència nostra o ens roben descaradament? En el primer cas, per allò del “no hi ha res a fer”, i en segon per candidesa o per la soberbia en nom d´una suposada gestió activa, moderna i aliena a nostàlgies històriques. Heus ací la glosa d´avui que, com cada dia i perque soni més suau, allibero voluntàriament d´una essa; també, tan com pugui, la vull alliberar de possibles radicalitzacions. Es basa en notícies pescades al vol ahir a la nit i que aquest matí ben d´hora he pogut confirmar en un diari –només un!- dels dos que cada matí compro: en l´Assemblea de socis de l´Orfeó Catatlà, es va deixar constància de que “la proposta de futur del Palau està basada en un projecte que te components artístics, musicals, pedagògics, científics i de preservació del patrimoni musicològic, bibliogràfic i documental”.Bravo! (Hi dono tanta importància perquè darrerament m´he trobat amb concertes íntegres, més d´un i més de tres, on unes  corals catalanes, amb directors catalas i veus jovençanes del país, no han posat en programa ni una sola obra en català. Algú més juga a favor meu?

martiolaya