BLOCDENOTES

Per molt que t’entretinguis amb gatades i vulguis dissimular l’espina que et molesta en els records; per molt que intentis començar de nou copiant rodolins d’un llibre que es prohivia pel fet de ser en català, ara vull recordar-ho a aquells que potser sovint obliden llargs anys de persecució. Em frenaré encara que una rateta em convida a recitar l’estrofa primera d´aquell conte de l’escombreta i el dineret.

Un dia, li va preguntar al gatet:

– A  veure quina veu tens?

I després d’aquell dolç « mèeu »

va començar aquella història

de la rateta polida

que es va trobar un dineret.

Doncs això és el que volia dir des d’ahir, quan vaig començar a donar-hi voltes: veureu que fins els dies de Nadal de l’any 1961 no va poder sortir al carrer una revista per a nois i noies, “Cavall Fort”, escrita en català i encara va ser possible perquè la gosadia  va ser ocultada entre les sotanes dels bisbes de Vic i Solsona. Dos o tres anys després, van començar a sortir, com per miracle, alguns llibres de ninots acolorits, rodolins de sucre candi i tapes dures de cartró.  Més endavant va néixer “La Galera” (el record inesborrable de l’amic Andreu Doria i Dexeus!) I més endavant una colla d’editorials, de col.leccions, de fires a Bolonya…Però ara sembla que es vulgui esborrar de la memòria col.lectiva que els nois i noies de parla catalana es van veure privats durant molts anys de la literatura pròpia en català. Fa tants anys!  I no podem badar! Si seguim embadalits el dia a dia bo i dexant fer, ens buidaran rebost i bodega. No ens deixararan ni un pa a la post.

Vull acostumar-me –mai no és tard si el cor és jove!- a mirar més el futur en les meves gloses. No abusar d´allò de “Heus ací que una vegada…” o “Fa molts anys, abans de la Guerra…” Ho procuro, que a ningú li agrada passar per antiquat. Avui mateix, ha eixit davant meu, en salt felí inesperat, la imatge d´aquella gateta que va morir un dia sota les rodes d´un cotxe quan creuava un carrer per mirar si arribava l´home de la casa que ja feia estona havia d´haver tornat. Ara tocaria explicar el conte tendre; doncs, no. Assajaré el  pragmatisme, avui que el diari m´explica no sé què de gats d´Egipte, d´unes estadístiques que, pel que fa al cas, podríen ser inventades: “…hom calcula – entre cometes és més vistent – que actualment viuen escampats pel món “tants” centenars de milions de gats doméstics, dels quals un 44% són de raça egípcia molt evolucionada, i la resta d´Angora, perses, xinesos i alguns de raça indeterminada als que se suposen habilitats canores en nits de clar de lluna…Hom suposa també que en un futur mijà un 33% i escaig…” No estic per més estadístques. Que ara em vé a la memória que fa molts anys vaig escriure un dels primers llibres infantils de després de la guerra, posant lletra inèdita i en català a uns dibuixos, sense text conegut, de M.Jiménez Arnalot. Es titulava “El bon gat”, i feia història vera de l´espècie posant en boca del felí rodolins d´aquesta mena: “A la meva tia Gata / perquè cantava de nit / li van tirâ una sabata”. I és que els gats potser no tenen set vides; però futur…

martiolaya

Molta gent tenim costum, en llegir els diaris, de donar un cop d’ull a la secció de Cartes al Director. Diu que diaris anglesos van ser els primers en publicar-ne i aviat van afegir-se la majoria de diaris del món. En els diaris de gran tirada, el Director o els seus col.laboradors fan una tria que Déu n’hi do la feinada que els deu donar. Un diari, porta algunes notícies que neixen i moren el mateix dia; sovint, una Carta al Director sel.leccionada sobreviu per raons diverses. M’ha passat fa tres o quatre dies: en el diari (que és setmanari de Sant Cugat), aquesta setmana no sols han sel.lecionat per publicar, sinó que han remarcat amb fons acolorit i lletres negretes, la queixa innòqua d’una lectora que no està d’acord amb la valoració que ha fet d’un espectacle el crític teatral del Diari (amic meu, però igualment ho diria). L’endemà, en el Diari Avui, una carta em crida l’atenció,  aquesta sí, pel seu interès general. La signa el senyor Jaume V. Muntades, de Sant Adrià del Besòs i parla de la complicitat dels catalans per tal de defensar el país en l’època franquista, aspecte  viscut per molts de la meva generació. Discrepo en una cosa: penso que  no hi va haver mai “complicitat catalanista dels principals partits”, que no n´hi havia, sinó de la gent del poble, de diferent condició i tarannà. No es pas per encetar polèmica, a l’inrevés: m’agradaria ajudar a divulgar la tesi de que els principals partits també “haurien de ser l’element cohesionador” per arribar a acords acceptables. Amén.

martiolaya

Amb el totxo es fèien parets, es pujàven pisos, es cobríen aigües…I com aquell qui no fa res, es posava una bandereta catalana –símbol d´haver arribat al cim- dalt del darrer tram de totxos. (I fèien berenada manobres, paletes, contratista, “parellador” i l´arquitecte que sovint signava sense haver estat mai a l´obra…) Amb la bandera, mai cap problema: és però allò que se’n diu el costum, una tradició antiga sense cap connotació política. La veritat és que el paleta català tenia l’orgull,  amb raó, de ser català i ser paleta. El totxo va arribar a l´obra fa quatre díes; però allò que se’n diu “pujar paret” (de pedra, fang o ”rachola”) és tant vell com viure sota sostre. Amb tot, la pervivència ha fet sovint arquitectes, paletes i manobres, a immigrats que no fa pas gaires dècades es van fer amb les seves pròpies mans les seves modestes “barraques”. Recordem, però, que una glosa no és un llibre, ni tan sols un memorial. I la sintetitzo, per acabar, reblant amb el títol  el propòsit inicial de passar del totxo i l´honesta feina de fer vivendes, a la política corrupta de fer-ne objecte d’especulació sobre territoris  i manipulació de preus fent jugar factors aliens al valor real de les coses (l’hortet o la vinya, el totxo i el preu de la feina del qui el sap col.locar). La financiació d’un producte necessari es va transformar de seguida en un negoci per sí mateixa del que han gaudit i gaudeixen encara  grans capitals sense escrúpols i alguns gestors de bancs i caixes que a més ara reclamen que se’ls pagui a pes d’or la seva gestió.  I és que encara hi ha algú que segueix bufant la bombolla.

martiolaya

Tretze són tretze; i mes rere mes, fem via por la llista cabal dels poetes de Coll Favà. Però ahir manava només un guarisme, avui és l’imperi de Sant Valentí. Valia la pena parar taula pel convit fantasiós de l’Amor i la Poesia. Amb tot l´encant d´ahir i d´avui. Dos símbols els tenim ben a prop: Sant Valentí a San Benet de Bages i una placa, en  el  carrer  de damunt de casa, que ho diu clar: “Carrer de Carles Riba”. Sant Valentí té una esglesiola en el recinte monacal de Sant Benet; i una bonica història que parla de reliquies del Sant portades de Tolosa i d’històries d’amor, d’ocells i de persones. Res de fantasies, i menys encara de “festes importades”. Està prou documentat -i aquí no és cosa d’entretenir-s’hi- que la festa de Sant Valentí és d’origen europeu i va arribar a Amèrica amb els emigrants de dos o tres cents anys enrere. (Mn.Ballarín en sap més que no n´expica, de tot això!) I al peu de la làpida amb el nom del poeta, el recordem enamorat de la Clementina, poeta com ell i d´ell enamorada, i constatem que l’any 1911 va guanyar la seva primera flor natural als Jocs Florals de Girona. I una cosa ben important tractant-se d’un escriptor català: fou un autèntic professional de les lletres, catedràtic de grec de la fundació Bernat Metge (1925) i a la Universitat Autònoma (1934). S’exilià l’any 1939. És com si llegissim, en el seu carrer, una inscripció secreta:

Aquí es besaren

dos amants, com de sobte

no coneixentse:

fora del temps, dels rostres,

en la memòria pura

martiolaya

Que per molts anys tinguem hiverns freds i estius amb caloreta! I si ens estalviem manifestacions climàtiques extremoses, millor que millor. Enguany, però, i desde fa uns quants dies, el fred  ha apretat de valent. L’altre dia, al diari, una noia de només trenta anys deia, ben convençuda, que en tota la seva vida no havia fet tant de fred. En el Tot Sant Cugat d’aquesta setmana, l’amic Tomàs Grau, un noi de la meva edat, ens recordava una nevada de l’any 37…(D´aquí a sis o set Olimpiades farà cent anys, i qui sap si l’hereu de l´hereu seguirà en els seus tretze d’organitzar uns Jocs d’Hivern per diferents vegueries del Comtat). Ironies a banda, del que volia parlar és de la relativitat del fred a Catalunya o, al menys, les grans diferències entre Nord, Sud i terres de l’interior. Aquest any, les coses semblaven seguir les pautes del costumari català. Hi ha uns quants Sants que s´ajunten per acomiadar l’hivern: « Sant Pau bromic/troba Sant Antoni,/Sant Antoni allarga la mà/i troba Sant Sebastià,/Sant Sebastià reganya les dents/ i troba Sant Vicenç/Sant Vicenç rosega les crostes/i troba Carnestoltes,/Carnestoltes dura tres dies/vet ací Sant Maties/ tant de nitst com de dies. «. He posat lletra petita, per tal de tenir espai i obrir camí entre disfresses i berenades i arribar sants i estalvis a l’aplec de Sant Medir. Deixo per un altre dia unes dades que em deixen ben sorprès. Diu l’Amades, parlant de Sant Antoni, que “va desembarcar en una platgeta que per aquells temps hi havia on avui hi ha l’edifici del Parlament de Catalunya…”. Podria caure en la temptació de suposar que no fos la platja on va naufragar la nova llei electoral catalana.

martiolaya

D´aquesta manera castissa (“ça i lla”) defineix el diccionari l´acció de vagar. I t´adones que passen els dies i uns callen i d´altres donen per fetes coses que no s´han estudiat, ni consensuat amb ningu. Tampoc s´ha demanat l´assessorament de cap persona entesa o col·lectiu de pes científic per damunt d´opinions interessades entossudides en tirar endavant idees anacròniques que ja gairebé ningú té presents. Curiosament, el Diccionari del IEC, en explicar que “vegueria” era “denominació que s´aplicava, abans de 1716, a les divisions territorials de Catalunya” dona valor de real existència al projecte –ho diu ben clar, només pojecte- de 1933…Quina bondat intrínsdeca té pel país que haguessin seguit les antigues baroníes i vegueríes amb castells encimbellats i noblesa arrossegant miseries? Penso, i assumeixo el risc d´equivocar-me greument, que quan va arribar la industrialització de Catalunya i van canviar costums i localitats on viure, s´hauria acabat el jou dels “senyors”, segurament per assumir-ne d´altres. Em fa angúnia, de debò, imaginar-me el veguer d´allà dalt el Pirineu pujant a mà esquerra, demanant “primes” per haver de viure lluny de la capital de la seva vegueria, “plusos” per desplaçaments i “dietes” per descobriment de gastronomíes patrimoni del país. S´ha de dir clarament i fer-ho saber al poble. Per quina raó ens volen portar ara, a corre-cuita,  a una llei que ningú reclamava? A qui beneficia? (No sigui que, badant, badant, i jugant a que ens baratin vegueríes per Diputacions, l´aliança PP/PSOE s´estableixi a Catalunya) Pensem-hi!

martiolaya

     Del diccionari, per ser concís: “vaguetat: qualitat vague”; i ”vague: errant, que es difon ça i lla…No clarament definit…” Sobren comentaris. Si de cas, constatem l´anunci de l´anomenada “llei Ausàs” impulsada “in extremis” pel President de la Generalitat avui fa vuit dies. Es tracta de reformar les actuals quatre diputacions en consells de veguería i crear les vegueríes de les Terres de l’Ebre, la Central i  “Alt Pirineu i Aran”. Les capitals de les vegueríes estan algunes per decidir i d’altres ja decidides (per qui?). Un altre cop d’ull al diccionari: “veguería: territori en què s’estenia – temps molt passat-  la jurisdició d’un veguer al Principat de Catalunya i Mallorca, autoritat de la Corona o d’una baronia en una demarcació, jurisdicció guvernativa, judicial i administrativa”. Si en voleu més, aconsello la lectura del magnífic article de Max Cahner per definir i historiar la paraula “vegueria” a la G.E.C. (Per fer-ho no cal pas disfressar-se d’època per molt que estiguem a Carnaval) Caldria, doncs, que algú entès de debò, expliqués quin és realment l’objectiu del projecte. Sense deixar de banda el cost que podría significar pel país: Madrid cediria així com així la jurisdicció de les Diputacions o s’especula amb set vegueries i a més a més les diputacions?. A cada vegueria el palauet del veguer i la veguera? El cotxet per fer “recadus”, de quants cavalls? I les plantilles de personal? Alguna vegueria es conformaria amb menys de cent funcionaris? Es nota el silenci dels medis de comunicació de Catalunya i la manca  de debats aclaridors.

                                                                                                      martiolaya

Els díes 13 i 14 de gener,  semblava que descobria una cosa nova amb allò de que el poema de Maragall que va guanyar l´Englantina en els Jocs Florals de Barcelona de l´any 1894 va ser un encàrrec al poeta del Secretari del Jurat, Manel Rocamora. I la prova era una   carta del mateix poeta al seu amic Roura, que només vaig transcriure parcialment. Ara penso afegir el raoament que faltava i pèls i senyals sobre qui fou el ciutadà que va recitar “La Sardana” amb un èxit  esclatant. En aquella carta de 26 d´abril de 1894, Maragall raonava: “T´haig de dir la veritat: això , ja em complau, ja, però, vaja, si hagués hagut de sortir de mi espontàniamen l’enviar quelcom als Jocs Florals, no crec que hi hagués enviat res; què vols que et diga, jo no hi crec”. Hi cregués o no, Maragall va guanyar l’Englantina brillantment, apoteòsicament… Val a dir que la persona que va recitar el poema va ser “Don Joseph Blanch y Piera”. Qui era? Ho trobem amb l’amic Fité en la “Enciclopèdia Moderna Catalana”, de Joseph Fiter. (Cap relació familiar entre ambdós). Llegiu, si us plau:”Joseph Blanch i Piera.  Metge y entusiasta  catalanista, nat a Barcelona al any 1907(¿)). Va ésser un dels primers socis de la  Jove Catalunya i mestre en el difícil art de la lectura .Va ésser secretari dels Jocs Florals, i regidor de l’Ajuntament de Barcelona”. Què útils són a vegades els diccionaris antics! Tan útils que entre el “mestre en el difícil art de la lectura”, i el secretari Rocamora, excel.l ent coordinador de Jocs Florals, se m’obre un ampli camp de possibilitats de glosa, i fins i tot poder parlar un altre dia dels Jocs Florals de  Sant Cugat.

martiolaya

Avui hem mirat de nou (ho hem fet, amb les nétes més joves, tres o quatre vegades  els últims anys) una pel·lícula protagonitzada per una actriu americana que es diu Shirley Temple, nascuda a Santa Mònica l’any 1928. Se m’acut que algú pot pensar, com deia  la Baronessa del Castell del Tres  Dragons “són rareses que em passen a les velleses…” I es que, per explicar-ho breu, precisament avui, hem procedit a casa a fer lliurament dels regals de Reis per impossibilitat de fer-ho quan pertocava. Malgrat tenir les nétes tretze i deu anys, hem fet un muntatge teatral que elles han assumit amb complicitat: resulta que els Reis s´havíen deixat els regals dins de la piscina, els vem eixugar…” Podeu comptar! En havent dinat, i a petició de la més petita, la família hem mirat “La petita coronela”. La gràcia està en que la jove actriu  té aproximadament la mateixa edat que la Nuri i a les nétes joves, malgrat la diferència d’edat, encara els agrada. No penseu que sigui fàcil trobar al mercat un film tan antic. Cal  assessorar-se i des de Sant Cugat estant vam tenir la sort que l’amic Eduard Jener em digués on podia trobar-lo. Havia estat la primera  que va  veure l´àvia en un cinema públic. Tanmateix, havia estat un bon regal en el dia que complia setanta cinc anys. (Aquí podria semblar, donada la blancor de la glosa, que deixaria anar de bursada la impertinència de rigor. Doncs, no. Vaig explicar a les nétes, això sí, que S.T. encara viu i va ser molts anys  Senedora en el seu país. FI).

martiolaya