febrer 2010


Me n´he adonat tot d’ una i corro a proclamar-ho. Amb el dia assoleiat que ahir feia, vaig intuïr que la primavera s’apropava. Amb Candeleres ploraneres o no a banda, que el Vaticà va retardar ja fa segles la primitiva diada de la festa (2 de febrer  en lloc del 14) i es va carregar l’essència de la dita. Molts anys, amb la Nuri i també amb amics, hem volat a Mallorca per veure florir els atmetllers. Val a dir que una vegada vam encertar tant l’hora justa, que les flors ens esclataven davant del nas. No en fem massa cas del calendari astronòmic, que la primavera fa el seu camí i no hi ha qui l’aturi. No us ho perdeu: a Sant Cugat, davant per davant de l’esplanada de Can Borrell, prop de la zona d’aparcament, hi ha uns quants atmetllers centenaris que avui, demà passat o l’altre, us poden donar una espectacular rebuda. Si pugeu a Coll Favà, doneu una mirada a una renglera de cirerers japonesos que hi ha anant carrer de Carrasco i Formiguera amunt, just abans de Josep Carner, a mà esquerra. No invento res, com hi ha món! Joan Maragall ja ens ho advertia:

A mig aire de la serra

veig un atmetller florit:

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau ques’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps,

pro en tens tota l’alegria.


martiolaya

Sembla  que d’uns dies ençà, les  gloses tot i voler canviar de tema, s’encadenen les unes amb les altres i l’acabament d’una em porta a l’inici de l’altra. Ahir  descobríem, si es pot dir així, l’escriptor Eduard Girbau ; i ahir, en les pàgines de cultura del Diari Avui, l’amic Joan Triadú ens parlava d’un escriptor menys conegut encara, Ramon Esqerra, en ocasió de reeditarse un llibre seu, “Shakespeare a Catalunya” (Edicions de l’Albí, Berga, 2009). Triadú remarca: “el marginat  Ramon Esquerra torna a la vida amb apassionant dignitat “. Confesso que mai no havia sentit parlar d’aquest autor;  però si que tinc present, un altre cop, com va quedar de malferida la cultura catalana arran de la guerra del 36. Esquerra va morir jove, als 29 anys. I va morir – la G.E.C. ho diu ben clar en la breu entrada que dedica al jove autor – a la batalla de l’Ebre, l’any 1938. La seva carrera d’escriptor va ser breu, tràgicament truncada; però la seva obra  ja tenia un gruix prometedor. Amb l’obra que ara es reedita, publicada per primera vegada l’any 1937, hem de comptabilitzar també “Lectures europees” (l’any 1936) “Stendhal en España” (París 1936), “Iniciación a la literatura” (1937) i  Vocabulario literario” (1938). Va néixer a Barcelona l’any 1909. Tot just s´acaben complir 100 anys. En aquest cas, un llibre ens permetrà entreobrir la llosa del silenci….

martiolaya

Ahir i abans d’ahir no em volia allargar massa. Ho vaig fer  perquè em va caure a les mans l’opuscle de les conferències del que fou President de l’Orfeó Català, Joaquim Cabot. Però avui m’agradarà fer esment d’una curiositat d’aquelles que sovint omplen de joia els « drapaires de papers ». L’exemplar que tenim a casa des de fa anys, potser comprat al mercat de llibres vells o procedent de la tria de papers per llançar d’algún parent, té una dedicatòria autògrafa que diu: “Al llorejat novelista Eduard Girbal Jaume record afectuós de l´autor/J.Cabot/26-10-34”. Fins ara no havia sentit cap interès pel  “llorejat novel.lista”. I s´obre un arxiu nou de meditacions que abasta fins a límits més enllà dels estricament literaris. Sintetitzo: va néixer a Girona l´any 1881 (quan es va signar la dedicatòria, doncs, l´escriptor comptava uns 53 anys i això és important de cara a la conclusió de la glosa). Col.laborà a “La Renaixença”,”La Il.lustració Catalana” (ara sí que em sona!) i  fou director del “Cu-cut”; el 1912 fou proclamat mestre en gai saber. Publicà llibres de poesia el 1902, el 1908 i el 1909; en teatre destaquen “La alegria de la casa” (1900), “El castell d’iràs i no tornaràs”(1913); un parell de novel.les els anys 1923 i 1924. Finalment, “Figures de la Renaixensa” (1934) “té valor de testimoni de l’època”.  És l´any de la dedicatòria. Segons la G.E.C, no hi ha cap obra més de l´autor. El lligall de les meditacions es trenca. El 1936 va començar una guerra i amb la mort o persecució van emmudir  gran nombre d’escriptors catalans. Fou, i és encara, la llosa del silenci.

martiolaya

Joaquim Cabot i Rovira  fou President de l’ Orfeó Català els trenta cinc primers anys del segle passat. Dins d’aquest llarg període de temps fou construit el Palau de la Música Catalana (1908). Són dades de la GEC; però segons el “Llibre del Centenari” de Pere Artís i Benach i Lluís Millet i Loras  fou vice-president els anys 1900 i 1901 i president en dos periodes, del  1902 al 1910  i  del 1915 al 1934. Deixada constància  de la dada incerta, allò que és ben segur és el que consta en el llibre que tinc als dits, titulat VINT-I-CINC ANYS A LA PRESIDÈNCIA DE L’ORFEÓ CATALÀ. (Conferències celebrades al  Palau  de la Música Catalana els dies 19 i 21 de desembre de l930) És un llibre de trenta sis pàgines atapeïdes de text, en les quals el senyor Cabot fa memòria,  amb minuciositat, del seu pas per la presidència de la entitat, bo i al.ludint a que “l’any 1902 vaig fer dos anys d’aprenentatge  al costat d’aquell estimat company que fou en Joan Millet, propulsor  enèrgic i apassionat de l’obra , encara jove, de l’Orfeó i al qui la salut no permeté fruir del seu màgic esplendor…“ Segueixen grans elogis al seu antecessor i primer president, l´esmentat Joan Millet i Pagés, germà del Luís, el mestre-fundador. De fet, en aquestes dues conferències es pot dir que hi ha tota la història de l’Ordeó Català des de la seva fundació fins a la Guerra Civil. I amb la Guerra van morir tantes coses! Com a mínim, en la història de les entitats que van poder refer la seva vida, la represa va ser dura, lenta, sacrificada…

martiolaya

Em treuran de casa.  En llevar-me, m’he trobat quatre o cinc llibres oberts  per damunt les taules i tauletes del menjador. I això no pot ser. Disposat a tancar i guardar llibres, he pensat que abans de fer-ho us podria agradar saber per què eren oberts. Per començar, la tertúlia familiar amb una de les filles, va derivar a questions més o menys històriques en al.ludir a Joaquim Cabot i Rovira, un avi (o potser besavi) d’una noia sudamericana amiga de la Meritxell. Només per deixar-ne constància i quedant ben curt en la relacio, Joaquim Cabot va ser Secretari dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 1888 i va tenir de companys de Consistori, entre d´altres, en Marian Aguiló (President), en Marcelí Menéndez  Pelayo, Mossèn Jacinto Verdaguer (sic), Angel Guimera… La Reina de la Festa va ser la “Reyna Regent d’Espanya, Comtessa de Barcelona Dona Maria Cristina d’Habsburg-Lorena”. L’any 1889 va tornar a ser membre del Consistori, aquesta vegada sota la Predència del mateix Ângel Guimerà. Tinc referència  dels treballs premiats i dels seus autors. Us asseguro que n’hi ha per sucar-hi pa; però, guardat el llibre dels “Jocs Florals” i la seva font de gloses, acabaré amb  quatre notes biogràfiques sobre l´avi (o besavi) de l’amiga de la  meva filla: va néixer a Barcelona el l861 i hi va morir el 1951. Orfebre, financer, escriptor, director de grans empreses, President de la Fira de Mostres, de la Cambra de Comerç i Navegació. del Centre Excursionista de Catalunya, de l’Orfeó Català… Orfeó Català: heus ací el nus de la coversa encetada. Haurem de desfer-lo!

martiolaya

« Pàgina prèvia