BLOCDENOTES

El Perot s´ha fet gran. Robava faves, segles enllà, i llenya del bosc del veí; més tard, arbres del bosc comunal que tallava, gratis i d´amagatotis, per fer-ne “parquet” a cobrar trincu-.trincu. De Perots lladres n´hi havia de salvatgins, com els gers i els bolets metzinosos i de burgesos (en el sentit de viure en els burgs, no us anessiu a ´pensar!). Aquests darrers també es diuen de guant blanc  i  poden portar  -no tots- “des” entre els cognoms o  presumir de títols nobiliaris de dubtosa autènticitat. Encara n´hi ha  que segueixen sent, senzillament, Perot Perot i Perot que ostenten, amb més o menys evidència pressumpta, l´adjectiu qualificatiu de “lo lladre”. Ara, els nous Perots, individuals o col·lectius i que ja no viuen en coves de lladres sinó , tot pot ser, en Institucions, clubs, empreses multinacionals o fins i tot administracions públiques, estan que trinen. Resulta que hi ha qui els vol vigilar, i els espíen i tot, i acaben denunciant-los perquè suposen, els grans malpensats, que es gasten diners del poble en sopars de duro i excursions amb tot pagat  enllà

d´enllà de la comarca; es fan vestits a mida sense pagar el sastre; fan fonedissa una fontassa de forum casolà inservible  per un  miserable milionàs d´euros; fan blocs de pisos en deserts incomunicats que financien els bancs que després trontollen. Van, vénen, tapen, destapen, disssimulen, distreuen, afanen, furten… I és que no els deixen viure! Abans això no passava: el Perot lo lladre era un  xicot entremaliat, però eixerit i simpàtic. “Majete”, que diria aquell!

martiolaya

Larra em cridava ahir per tal que “volviera mañana”. I avui, d´esquitllada,  en tornaré a parlar. I és que, sense res d´autobombo, puc repetir una vegada més que quan et vas fent gran tot d´una t´adones que ja n´ets. I que lluny de creure que cada dia aprens alguna cosa  -que algún cop potser sí – el què és segur és que cada dia t´enfrontes amb l´evidència de que no saps res de res.  I em ve a la memòria que un  personatge important ho deia i llibres a l´abast m´ajuden a confirmar-ho. Fou Michel Montaigne, (del que no fa pas massa conec algun cosa de la seva obra) que ho va dir ben clar i ben facilet de traduïr: Que sai je? I mireu que en sabia de coses, i en volia aprendre més i les recopilava en llibres d´assaig; però es preguntava una i altra vegada qui era i què sabia. Observava el món i el criticava si feia al cas. Algú, estudiós de l´obra de l´escriptor i moralista francès, va dir de Montaigne que fou el primer periodista que va fer articles d´opinió. I no us penseu que ho dic perque sí, barrejant naps i cols. Veureu: una branca de la meva família, en podríem dir la branca més jove, van passar l´estiu passat quinze dies a Aquitània i les Landes, ben a prop de Burdeus.  Montaigne hi va néixer, l´any 1533, i estudià lleis a Tolosa; ho vam comentar amb la  família (filla petita, el seu marit i les dues nenes, quan van retornar  per passar uns dies a  Alp). I vam valorar circumstàncies, gent i fets històrics. Encara hi barrejo una cosa més, per acabar: recordem que a Larra, el periodista ben pagat del que parlava ahir, també li atribuíren la categoria d´inventor dels articles d´opinió. I jo en  faig un cada més al diari del meu poble i mai estic segur si opino, pontifico o, senzillament, explico sopars de duro. El món és un mocador.

martiolaya

Quan s´és de mena tafaner i criticaire, i a vegades amb més sarcasme que raó es busquen els tres peus al gat – o quatre al tamboret de tres – et poden encolomar, com un elogi desmesurat que t´aclapara, que sembles Larra. Et deixes de preocupar de seguida, és clar, que el pobre Larra va morir als 28 anys i un biògraf seu el definia com “un dandy amic dels seus pocs amics, rebel, faldiller, reservat, escèptic i misàntrop”. No em passa pel cap fer un contraretrat. Si de cas, només dir que en aquest moment gairebé li triplicaria l´edat en què va morir i si ell va deixar tres fills, jo, encara en vida, tinc una dona, tres filles, sis nétes, un nét i una besnéta! (De misàntrop, res de res…Ja sé, però, que la semblança deu anar per l´estil i no em vull posar en estètiques, que diuen que és això el que ens mata als catalans. Això? Quina barra!) Estètiques pressumptament assassines a banda, vull parlar de Larra perquè gràcies a la commemoració del bicentenari del seu naixement descobreixo que existeix a Espanya una Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales i jo sóc partidari de no desaprofitar, a Catalunya, les efemèrides (encara que sigui la del centenari malaguanyat dels primers Jocs Florals de Sant Cugat, posem per cas). En aquest context commemoratiu, algú acaba de descobrir que valorant els rals de llavors en euros d´ara, Larra guanyaria 14.OOO eurus al mes. Ben mirat, ara hi ha qui en guanya més amb menys mèrit. Dietes a banda. (Em sembla sentir Larra,  força eixorivit, cridant-me  des de lluny:”Vuelva usted mañanaaa!..”

martiolaya

Llegixes un llibre i t´adones de coses que et fan pensar. Us asseguro que Eiximenis i un llibre seu em van caure als dits sense buscar-los i, després de tants mesos. em fan venir a la memòria les batusses sobre allò del finançament de la desorientada, submisa i per alguns panxacontenta autonomia catalana. En aquells moments, un partit feia veure que s´ho rumiava i els de l´oposició s´esforçaven en buscar motius per a dir que l´acord no era bo i intentaven, endebades, explicar el per què. Quan la cosa va estar rumiada (res, una sobretaula i un parell de rotets) i ben païda, van anar a missa –és un dir- i encara hi són.(“Com usar bé de beure e menjar” és el nom del llibre, que no me´n vull oblidar). Llavors el Govern comença a gastar eurus per “explicar al poble” com de bé s´havia fet la feina i com de malament s´havia fet abans. (I el poble no entén res!) Jo estava llegint Eiximenis i vaig observar que per molt savi que fos parlava molt de nació catalana i gens ni mica dels pobres “obreros socialistas españoles”, encara que fos en versió medieval. En el capítol “qui posa com deu hom si matex compondre honestament cant menja”diu coses com aquestes: “…menjar està generalment en quatre punts: lo primer és en saber compondre sa persona, lo II en saber servar cortesia als altres; lo III en sàviament contractar les viandes… lo IV en guardar-se d´offenses”. Eiximenis entra en detalls i hom pensa si les lliçons del savi serveixen per a “dinars de treball” on tothom menja a dojo pagant el contribuent. Per exemple, les de “servar honestat contra leges ventositats…deu-se lavar les mans…guardar que no girs l´uy a guardar la porció dels altres…menja amb la boca tancada…” No ho sé, jo no hi era, però es veu que en llevant de taula ja havíen decidit donar prioritat a seguir entaulant-se com més anys millor. Amb estatut o sense…Primo: beure e menjar.

martiolaya

Divendres, faves tendres. La mestressa se´n va al mercat i troba, ara que hi ha crisi, que els preus s´han abaixat. La mestressa se n´aprofita, però no està tranquil·la, no. Escolta els informatius de la tele i li sembla que algú la vol enganyar quan insinuen que tot s´arreglarà aviat. Cada dia, però, augmenta l´atur. Ella no té estudis; però va aprendre economia de l´avi, que va morir molt gran, havia estat pagès i sabia arreglar rellotges; del pare, que treballava a “la caixa” i els vespres portava els comptes del talleret del tiet Blas; i, sobre tot, de la mare, que administrava, distribuia i detectava, millor que ningú, quan augmentava el cost de la vida. Ella, la mestressa, comprava cada dia (“…el divendres faves tendres…”) la verdura i la fruita del temps i el peix fresc de la pesca abundosa; com sa mare, no sabia què era un  pressupost, però sap fer-ne perquè sap quant ingressa cada mes i les despeses que cauran, ordinàries o de trascantó. Té el do de la previsió comptable i no sap, ni sabia sa mare,  que  si estalvia alguna cosa d´allò previst, se´n diu superàvit. La mestressa, ara, ha disminuït ingressos,  (té el pare vidu i jubilat  a casa i el tiet Blas va tancar el taller; el seu marit, que és artista-enquadernador de talla,  ha disminuït clients; el noi que tenen, vint-i-molts anys, està a l´atur, i la noia viu amb el Guim de  ja fa temps i la subsistència depèn de que el seu partit –és polític local – tregui o o no alguna regidoria en les municipals…) La mestressa, que no ha estudiat ciències econòmiques, te el pressentiment que les coses no rutllen quan al mercat s´abaixen els preus.

martiolaya

Els darrers dies els diaris han parlat força del cantautor de Xàtiva, en Raimon. Fa cinquanta anys que va estrenar la seva cançó “Al vent”i ho commemoraven ahir a la nit amb un concert antològic. Vull avançar-me  a l´oportunitat de fer-ne un  comentari, perquè ja en tinc prou per a la glosa amb quatre pinzellades  de records. Fa cinquanta anys d´una canço que tots, “plens de nit”, vam escoltar i vam cantar i que ara –ai, las!- el públic encara reclama en els concerts que fa en Raimon. Sense documentació a mà per confirmar dates, recordo un diumenge al migdia, en  acabar la darrera missa, i ja tancades les portes grans del temple,  que un   Raimon   molt i molt jove ens va cantar unes cançons innovadores, clam i crit per a unes paraules que llavors no es podíen dir… Fou en algún racó de la sacristia de la Parròquia de Sant  Medir, de Barcelona, on tants concerts de voluntats socials i patriòtiques s´hi han afinat. Va venir en companyia del recordat  Jordi Gol, el metge i patriota que ens va deixar  massa aviat. Anys després, en els finals de festa que programàvem per a després de les  matinals del teatre per a  nois i noies de  Cavall Fort (Teatre Romea, temporada 1967/1968), el Raimon va  venir a cantar i  va cobrar els guanys de voluntats i ensiasme del públic que omplia de gom a gom el teatre. No va voler altra pagament.Va acceptar,  això sí, els volums de  la col·lecció completa de la revista, que li va oferir el  seu director Josep Tremoleda.  Es bonic de recordar-ho. Malgrat tot, encara, “ buscant la llum, buscant la pau…”

martiolaya

Si escric en un diari que surt cada divendres, encara que només sigui una vegada al mes, l´instint tafaner del periodista s´incentiva a  menys que ja es sigui, com jo,  tafaner de  mena. Que no és el mateix,  penso, parlar de les diferents qualitats del suro -per inventar un cas de poc pes- de les alsines sureres de l´Empordanet, que mullar-se amb una proposta  per a solucionar (un  exemple polèmic,  viu i proper) dels  arbres, branques i matolls que geuen pels  nostre boscos. Que la fusta  sempre ha tingut un  preu, dimoni! Sempre havia donat, poc o molt, un  benefici. I ara és el moment de posar-hi tothom el coll. I si hi ha ciutadans que treballen volutàriament,  que aquest treballar de franc de  molts, no serveixi per  enriquir-se uns quants. És fàcil relacionar greuges i culpar-ne els governants, siguin del color que siguin; i   també pretendre eximir-los només pel fet de menjar del  mateix plat… Per aquí deuria anar el mestre de periodistes Ibàñez Escofet quan  explica allò que  va aconsellar a un xicot (el coneixia, amb una trentena d´anys  menys al damunt i més a son pare, de la  meva edat), que es deixés de parlar sobre la recollida d´escombraries i la pudor de les  clavegueres i es decidís a afrontar amb criteris propis, altra tipus de problemes; no diré el seu  nom, però fa anys que ha fet i dirigit programes a TVE. I és que, quan sigui gran, també vull ser periodista.

martiolaya

No us alarmeu. La parauleta no és als diccionaris. Pel que fa a l´escac, no va més enllà, en significat i funcions, del joc d´escacs o de dames, i no és  el cas de la glosa d´avui. Però tothom que ha fet “la mili” o els familiars dels afectats, sabem el què`vol dir l´expressió popular “escaquejar-se” en el sentit de tractar d´eludir tasques més o menys cansades o enutjoses. Escaquejar-se era una oportunitat que hom tenia d´escapolir-se, desentendre´s, fer l´orni… En el nucli de les nostres relacions humanes – i la “mili” era un camp d´experimentació extraordinari – l´acció dels que “s´escaquejaven” per sistema i peti qui peti, sovint podia perjudicar a altri. I això feia, i fa, que també sovint s´adoptessin  mesures preventives  contra tals accions, freqünts en les relacions laborals i potser per això conegudes des de temps immorials amb expressions  ben  castisses: escórrer el “bulto”, fugir d´estudi, passar de llarg…I la cosa no  va de  broma: l´altre dia, un dirigent  sindical dels que surten a la tele i tot, manifestava que amb crisi o     sense crisi, el nivell de producció a Espanya era molt  baix. No és cosa que vingui de  nou; però convé recordar-ho. I aquesta asseveració coïncideix amb  una  noteta d´aquelles que de  vegades es troben en algún raconet de diari on es diu, de fonts del tot creíbles, que “els països sudamericans podien tenir millor situació econòmica -i millor benestar social- amb millor nivell de producció. Això d´escaquejar-se és  més vell que l´anar a peu.

martiolaya

El dissabte passat, 21 de març, es celebrava la tradicionsal trobada excursionista a “Villa Joana” que organitza la UEC des de fa molts anys. L´anomenada “Villa” (hi ha en la torre de l´edifici unes rajoles de ceràmica que ho proclamen) està situada entre el bosc, al cor de Vallvidrera, a quatre passes del Baixador del tren. La casa va servir de darrer refugi del poeta excuesionista Jacint Verdaguer. Josep Miracle, en  la seva biografia del poeta, fa memòria del matí rúfol del dia 2 de juny de 1902 en  que va morir; l´endemà, a Barcelona, s´oficiava un dels enterraments més multitudinaris que es recorden; es pot dir, expliquen, que tot el poble hi era, rics i pobres, creients i menjacapellans…Un jove regidor del Consistori de la Ciuat ho havia organitzat tot, personalment: Francesc Cambó L´obra poètica de Verdaguer és immmensa. La seva vida, apassionada i apassionant, podria entendre´s només llegint sencera la seva obra inclosa la més jovenívola; i la seva prosa també, tan diàfana, tan detallista…La trobada excursionista a Vallvidrera testimonia també la retrobada amb allò que, amb els orígens de l´excursionisme català i la Renaixença, tant va representa per Catalunya. I la Renaixença, malgrat tot, segueix viva, i fa brots i dona i donarà fruits. Dic “malgrat tot”, perquè no em sé estar de recordar-ho: tres díes abans de la trobada (17 i 18 de març, però de l´any 1938) , centenars de famíles barcelonines fugíen, Vallvidrera amunt, i es refugiaven  a cases de familars i amics o dormíen sota els pins. A Barcelona, cada dues hores, onades d´avions vomitaven bombes damunt d´una ciutat atemorida.

martiolaya

Tot va ser rebre l´opuscle de la Institució de les Lletres Catalanes sobre el Dia Mundial de la Poesia i pensar que la cosa mereixia com a mínim una glosa; i seran amb la d´avui tres gloses repartides en tres títols que volen jugar un a mica amb les paraules: abans d´ahir, dia 20, la titulada “Demà”; la d´ahir, dia 21, o sigui la Diada mare dels ous, titulada “Avui”; i aquesta que penjo ara , l´endemà del faust  21, que título “Ahir”. Pensareu que són ganes d´embolicar la troca; però sempre he pensat que a les paraules, sovint encotillades per regles gramaticals fredes i severes, els agrada, de tant en  tant, escampar la boira. Per no donar-hi més voltes: vaig  començar el primer dia per explicar ben explicat allò que deixaria de dir per motiu de la Diada, i aquest dia precís fer la glosa del contingut, bellíssim, de l´opuscle. Avui el destinava a acabar el tríptic amb  una mostra, per breu que fos, de poesia catalaníssima. I no ha calgut escollir gaire; he dubtat entre els dos històrics, Verdaguer i Maragall i opto, ara com ara, per la contundència del segon quan  diu:

On ets, Espanya?- no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua –que et parla  entre perills?

Has desaprès d’entende an els teus fills?

Adéu, Espanya!

És el fragment final, només, d’un sol poema. El poema sencer, el recordem molts i el sabem llegiramb els ulls cansats, però vius, del Dr. Broggi.

martiolaya