Fent camí pels carrers del barri de Coll Favà, el pensament posat en un ordre alfabètic i les cames disposades a arribar al carrer  més septentrional de tots tretze, enfilo Joan Maragall amunt i un parell de cruïlles més enllà, Joan Alcover. Tant l´un com l´altre em deixen al carrer de Joan Salvat Papasseit; és la zona on, des de fa tres anys, es celebren amb brillantor i gran  nombre de santcugatencs que escolten, asseguts o bé ajeguts damunt la gespa, un recital de poemes. El mes d´octubre, per la Setmana de la Poesia a Sant Cugat, la tardor es vesteix de festa. Tanmateix, quan ahir vaig anar-hi, feia un dels dies més freds de l´any: pels racons obacs, clapes de neu no fosa encara. Em sembla sentir al lluy “…el fred de la nit i la simbomba fosca.”Obiro la placa de marbre amb el nom del poeta: Salvat Papasseit. Repasso: nat a Barcelona (1894/1924). Comença escrivint prosa i en castellà, a Reus. El 1919 s´inicia la seva carrera de poeta català (“Poemes en ondes hertzianes”). Poeta arrelat a la terra, al poble senzill i a les coses petites de cada dia, fa un gran poema de no res: “El vaporet passeja els bells somnis atlàntics / ran dels molls en la calma…” M´imagino la tarima dels poetes i vull enfilar-m´hi d´un salt bo i clamant versos de Salvat Papasseit. La fredor dels peus m´arrela a terra. Mussito, en tot cas, cara al nord i la gelor a la cara: “…Res no és mesquí / perquè els dies no passen; /i no arriba la mort ni si l´heu demanada. /I si l´heu demanada us dissimula un clot / perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor / sinó un somriure fi / que es dispersa  com grills de taronja”

martiolaya