Diuen que parlar del temps es fa quan  no se sap de quina altra cosa parlar. Jo, avui, seguiré parlant, si fa o no fa, del tema que va ocupar bona part de les gloses passada i, per no semblar que desfullo la rosa pansida dels records, parlaré amb valentia de temps futur. I és que des que tinc una besnéta hi penso més que mai, en el futur. De manera casolana, això sí. Comparo les nétes grans amb les més joves  -entre deu i vint-i-cinc anys-  i aquesta petita que se les haurà de veure amb la tieta amb la què es portaran quatre dies i el tiet –l´unic noi de la família-  que,  si en bona hora el Ministre Narcís Serra no s´hagués carregat la “mili”, podria estar fent el servei militar a Melilla. Ara potser us pensareu que explicaré sopars de duro o batalletes de quan  feia el soldat. Ho apunto per a un  altre dia. Ara, tretze són tretze, seguiré amb les meves cabòries de futur. La besnéta podrà anar amb tren de Barcelona a Mataró, posem per cas? S´haurà arribat a emportar, alguna llevantada, els trams de via que semblen estintolats damunt quatre pedrots? Encara podran pescar alguna cosa els nostres pescadors en  una mar emmetzinada per milions de tonelades de bosses de plàstic que no es degraden mai? Podrà arribar, la Cloe, a menjar sardina fresca de la platja? (“Nòòòies! Sardina,sardina! Pel nen  i per la nena, pels marits que passen  pena!!”. I la mare que em portava de la mà, tocava l´ase i feia, amb un somriure: “…aquesta Carmeta és ben boja!” Ja hi som altra vegada. Però insistiré; al menys fins que sigui temps de cireres.

martiolaya