Demà és el Dia Mundial de la poesia i en algún racó de diari,  malgrat ser data d´abast mundial, se´n parlarà una miqueta de res, o potser gens. Tenim tant futbol per comentar! Tantes entrevistes polítiques en entredit! Tantes demostracions flagrants de que governs dits democràtics pretrenen afanar el domini total i exclusiu dels mitjans de comunicació! Tantes,  que no hi ha lloc per parlar de poesia. Però com que des del meu lloc a Internet ningú  -al menys per ara que sembla que remenen poder-hi entrar amb tisores i llàpis vermell-  em mana sobre el que dic o deixo de dir, o sobre fins on puc arribar en criticar polítics d´aquells que en diem peixos grossos, avui decideixo no parlar de política. I per no parlar-ne, ni tan sols parlaré dels esgarips solivientats del polític amb púlpit franc –calefacció al cap i fred als peus- que utilitza la franquícia, l´única mediàtica i independent de Sant Cugat, per clamar contra aquells companys seus columnistes que discrepen sobre valoracions de fets polític que la gent del carrer, el poble ras que també te dret a dir la seva, judica de bona fe. La “catàstrofe” ja està oficialitzada i tothom sap que no van ser “ells” els que es van passar amb la nevada; llavors el que queda claríssim que falla, ha fallat i fallarà, és la gestió de govern. Parlant clar i català: que no en saben. Ja he dit, doncs, que avui no volia parlar de política i el perquè. I com que demà és el Dia Mundial de la poesia, he volgut advertir que demà i  demà passat, els reservo per parlar de poesia.

martiolaya