Tot va ser rebre l´opuscle de la Institució de les Lletres Catalanes sobre el Dia Mundial de la Poesia i pensar que la cosa mereixia com a mínim una glosa; i seran amb la d´avui tres gloses repartides en tres títols que volen jugar un a mica amb les paraules: abans d´ahir, dia 20, la titulada “Demà”; la d´ahir, dia 21, o sigui la Diada mare dels ous, titulada “Avui”; i aquesta que penjo ara , l´endemà del faust  21, que título “Ahir”. Pensareu que són ganes d´embolicar la troca; però sempre he pensat que a les paraules, sovint encotillades per regles gramaticals fredes i severes, els agrada, de tant en  tant, escampar la boira. Per no donar-hi més voltes: vaig  començar el primer dia per explicar ben explicat allò que deixaria de dir per motiu de la Diada, i aquest dia precís fer la glosa del contingut, bellíssim, de l´opuscle. Avui el destinava a acabar el tríptic amb  una mostra, per breu que fos, de poesia catalaníssima. I no ha calgut escollir gaire; he dubtat entre els dos històrics, Verdaguer i Maragall i opto, ara com ara, per la contundència del segon quan  diu:

On ets, Espanya?- no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua –que et parla  entre perills?

Has desaprès d’entende an els teus fills?

Adéu, Espanya!

És el fragment final, només, d’un sol poema. El poema sencer, el recordem molts i el sabem llegiramb els ulls cansats, però vius, del Dr. Broggi.

martiolaya