El dissabte passat, 21 de març, es celebrava la tradicionsal trobada excursionista a “Villa Joana” que organitza la UEC des de fa molts anys. L´anomenada “Villa” (hi ha en la torre de l´edifici unes rajoles de ceràmica que ho proclamen) està situada entre el bosc, al cor de Vallvidrera, a quatre passes del Baixador del tren. La casa va servir de darrer refugi del poeta excuesionista Jacint Verdaguer. Josep Miracle, en  la seva biografia del poeta, fa memòria del matí rúfol del dia 2 de juny de 1902 en  que va morir; l´endemà, a Barcelona, s´oficiava un dels enterraments més multitudinaris que es recorden; es pot dir, expliquen, que tot el poble hi era, rics i pobres, creients i menjacapellans…Un jove regidor del Consistori de la Ciuat ho havia organitzat tot, personalment: Francesc Cambó L´obra poètica de Verdaguer és immmensa. La seva vida, apassionada i apassionant, podria entendre´s només llegint sencera la seva obra inclosa la més jovenívola; i la seva prosa també, tan diàfana, tan detallista…La trobada excursionista a Vallvidrera testimonia també la retrobada amb allò que, amb els orígens de l´excursionisme català i la Renaixença, tant va representa per Catalunya. I la Renaixença, malgrat tot, segueix viva, i fa brots i dona i donarà fruits. Dic “malgrat tot”, perquè no em sé estar de recordar-ho: tres díes abans de la trobada (17 i 18 de març, però de l´any 1938) , centenars de famíles barcelonines fugíen, Vallvidrera amunt, i es refugiaven  a cases de familars i amics o dormíen sota els pins. A Barcelona, cada dues hores, onades d´avions vomitaven bombes damunt d´una ciutat atemorida.

martiolaya