Si escric en un diari que surt cada divendres, encara que només sigui una vegada al mes, l´instint tafaner del periodista s´incentiva a  menys que ja es sigui, com jo,  tafaner de  mena. Que no és el mateix,  penso, parlar de les diferents qualitats del suro -per inventar un cas de poc pes- de les alsines sureres de l´Empordanet, que mullar-se amb una proposta  per a solucionar (un  exemple polèmic,  viu i proper) dels  arbres, branques i matolls que geuen pels  nostre boscos. Que la fusta  sempre ha tingut un  preu, dimoni! Sempre havia donat, poc o molt, un  benefici. I ara és el moment de posar-hi tothom el coll. I si hi ha ciutadans que treballen volutàriament,  que aquest treballar de franc de  molts, no serveixi per  enriquir-se uns quants. És fàcil relacionar greuges i culpar-ne els governants, siguin del color que siguin; i   també pretendre eximir-los només pel fet de menjar del  mateix plat… Per aquí deuria anar el mestre de periodistes Ibàñez Escofet quan  explica allò que  va aconsellar a un xicot (el coneixia, amb una trentena d´anys  menys al damunt i més a son pare, de la  meva edat), que es deixés de parlar sobre la recollida d´escombraries i la pudor de les  clavegueres i es decidís a afrontar amb criteris propis, altra tipus de problemes; no diré el seu  nom, però fa anys que ha fet i dirigit programes a TVE. I és que, quan sigui gran, també vull ser periodista.

martiolaya