Els darrers dies els diaris han parlat força del cantautor de Xàtiva, en Raimon. Fa cinquanta anys que va estrenar la seva cançó “Al vent”i ho commemoraven ahir a la nit amb un concert antològic. Vull avançar-me  a l´oportunitat de fer-ne un  comentari, perquè ja en tinc prou per a la glosa amb quatre pinzellades  de records. Fa cinquanta anys d´una canço que tots, “plens de nit”, vam escoltar i vam cantar i que ara –ai, las!- el públic encara reclama en els concerts que fa en Raimon. Sense documentació a mà per confirmar dates, recordo un diumenge al migdia, en  acabar la darrera missa, i ja tancades les portes grans del temple,  que un   Raimon   molt i molt jove ens va cantar unes cançons innovadores, clam i crit per a unes paraules que llavors no es podíen dir… Fou en algún racó de la sacristia de la Parròquia de Sant  Medir, de Barcelona, on tants concerts de voluntats socials i patriòtiques s´hi han afinat. Va venir en companyia del recordat  Jordi Gol, el metge i patriota que ens va deixar  massa aviat. Anys després, en els finals de festa que programàvem per a després de les  matinals del teatre per a  nois i noies de  Cavall Fort (Teatre Romea, temporada 1967/1968), el Raimon va  venir a cantar i  va cobrar els guanys de voluntats i ensiasme del públic que omplia de gom a gom el teatre. No va voler altra pagament.Va acceptar,  això sí, els volums de  la col·lecció completa de la revista, que li va oferir el  seu director Josep Tremoleda.  Es bonic de recordar-ho. Malgrat tot, encara, “ buscant la llum, buscant la pau…”

martiolaya