Quan s´és de mena tafaner i criticaire, i a vegades amb més sarcasme que raó es busquen els tres peus al gat – o quatre al tamboret de tres – et poden encolomar, com un elogi desmesurat que t´aclapara, que sembles Larra. Et deixes de preocupar de seguida, és clar, que el pobre Larra va morir als 28 anys i un biògraf seu el definia com “un dandy amic dels seus pocs amics, rebel, faldiller, reservat, escèptic i misàntrop”. No em passa pel cap fer un contraretrat. Si de cas, només dir que en aquest moment gairebé li triplicaria l´edat en què va morir i si ell va deixar tres fills, jo, encara en vida, tinc una dona, tres filles, sis nétes, un nét i una besnéta! (De misàntrop, res de res…Ja sé, però, que la semblança deu anar per l´estil i no em vull posar en estètiques, que diuen que és això el que ens mata als catalans. Això? Quina barra!) Estètiques pressumptament assassines a banda, vull parlar de Larra perquè gràcies a la commemoració del bicentenari del seu naixement descobreixo que existeix a Espanya una Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales i jo sóc partidari de no desaprofitar, a Catalunya, les efemèrides (encara que sigui la del centenari malaguanyat dels primers Jocs Florals de Sant Cugat, posem per cas). En aquest context commemoratiu, algú acaba de descobrir que valorant els rals de llavors en euros d´ara, Larra guanyaria 14.OOO eurus al mes. Ben mirat, ara hi ha qui en guanya més amb menys mèrit. Dietes a banda. (Em sembla sentir Larra,  força eixorivit, cridant-me  des de lluny:”Vuelva usted mañanaaa!..”

martiolaya