El Perot s´ha fet gran. Robava faves, segles enllà, i llenya del bosc del veí; més tard, arbres del bosc comunal que tallava, gratis i d´amagatotis, per fer-ne “parquet” a cobrar trincu-.trincu. De Perots lladres n´hi havia de salvatgins, com els gers i els bolets metzinosos i de burgesos (en el sentit de viure en els burgs, no us anessiu a ´pensar!). Aquests darrers també es diuen de guant blanc  i  poden portar  -no tots- “des” entre els cognoms o  presumir de títols nobiliaris de dubtosa autènticitat. Encara n´hi ha  que segueixen sent, senzillament, Perot Perot i Perot que ostenten, amb més o menys evidència pressumpta, l´adjectiu qualificatiu de “lo lladre”. Ara, els nous Perots, individuals o col·lectius i que ja no viuen en coves de lladres sinó , tot pot ser, en Institucions, clubs, empreses multinacionals o fins i tot administracions públiques, estan que trinen. Resulta que hi ha qui els vol vigilar, i els espíen i tot, i acaben denunciant-los perquè suposen, els grans malpensats, que es gasten diners del poble en sopars de duro i excursions amb tot pagat  enllà

d´enllà de la comarca; es fan vestits a mida sense pagar el sastre; fan fonedissa una fontassa de forum casolà inservible  per un  miserable milionàs d´euros; fan blocs de pisos en deserts incomunicats que financien els bancs que després trontollen. Van, vénen, tapen, destapen, disssimulen, distreuen, afanen, furten… I és que no els deixen viure! Abans això no passava: el Perot lo lladre era un  xicot entremaliat, però eixerit i simpàtic. “Majete”, que diria aquell!

martiolaya