BLOCDENOTES

A casa, tan la Nuri com jo, rebem sempre amb interès les comunicacions que ens envia a casa la Institució de les Lletres Catalanes. La darrera tramesa, de fa deu o dotze dies, inclou una iniciativa que subvenciona també Unescocat i hi col·laborren el Servei Català de Trànsit, el Consorci de Normalització lingüística, i la participació de la Fundació Catalana Síndrome de Down. En un tríptic múltiple (vint-i-quatre espais per exposar idea i continguts i afegir, tot sigui dit, la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat , que no figura en els crèdits de l´opuscle) proposen “convertir el Dia Mundial de la Poesia -avui- en una celebració de la paraula i de la dignitat de totes les llengües per expressar-la en llibertat”. Hi ha un poema de Jordi Pàmias (Guissona 1938) traduït a vint idiomes diferents. Deixeu-me espigolar, una mica només, i transcriure uns versos, amb tot el respecte i admiració per la feina del poeta i els seus traductors/res:

Però no moren  les paraules.

Flama en la nit, la poesia

és sav iesa compartida,

contra l´oblit…”

Em sembla escoltar l´eco:

contre l´oublie…

contra era desmemòria…

against forgetting…

contra el olvido…

I altres idiomes diferents dels que el valuós opuscle no dona noms.

martíolaya

Demà és el Dia Mundial de la poesia i en algún racó de diari,  malgrat ser data d´abast mundial, se´n parlarà una miqueta de res, o potser gens. Tenim tant futbol per comentar! Tantes entrevistes polítiques en entredit! Tantes demostracions flagrants de que governs dits democràtics pretrenen afanar el domini total i exclusiu dels mitjans de comunicació! Tantes,  que no hi ha lloc per parlar de poesia. Però com que des del meu lloc a Internet ningú  -al menys per ara que sembla que remenen poder-hi entrar amb tisores i llàpis vermell-  em mana sobre el que dic o deixo de dir, o sobre fins on puc arribar en criticar polítics d´aquells que en diem peixos grossos, avui decideixo no parlar de política. I per no parlar-ne, ni tan sols parlaré dels esgarips solivientats del polític amb púlpit franc –calefacció al cap i fred als peus- que utilitza la franquícia, l´única mediàtica i independent de Sant Cugat, per clamar contra aquells companys seus columnistes que discrepen sobre valoracions de fets polític que la gent del carrer, el poble ras que també te dret a dir la seva, judica de bona fe. La “catàstrofe” ja està oficialitzada i tothom sap que no van ser “ells” els que es van passar amb la nevada; llavors el que queda claríssim que falla, ha fallat i fallarà, és la gestió de govern. Parlant clar i català: que no en saben. Ja he dit, doncs, que avui no volia parlar de política i el perquè. I com que demà és el Dia Mundial de la poesia, he volgut advertir que demà i  demà passat, els reservo per parlar de poesia.

martiolaya

Ahir em vaig quedar amb les “Quatre coses del meu temps”, de Josep Miracle, als dits. I vaig pensar que Sant Josep era l´endemà i valia la pena menjar plegats, virtualment, un plat de crema. La memòria és fugissera, però ara mateix l´obsessiona el record de com era de bona la crema que, una mica torradeta, quedava enganxada al cul del pot. Oi més, era el sant del pare i la mare (el Pepitu i la Pepita), i el del Josep Miracle, i el dels Joseps i Josepes de totes les cases on llavors n´hi havia tants, i encara algún en queda.Felicitats! Però n´hi va haver uns, de Joseps, -familars, amics i amigues- amb tots els noms del calendari, que aquell dia de Sant Josep de l´any 1938, van passar-lo amb molta por i lluny de casa.  Miracle ho explica en el seu llibre: “El 17 i el 18 de març de 1938 Barcelona va ser posada realment, tràgicament, a prova: els avions venien cada dues hores a descarregar llurs bombes damunt de tota la geografia urbana. Donava la sensació que feien viatges d´anada i tornada, que quan  marxaven era per anar a proveir de noves bombes i que tot aquell tragí no acabaria fins que Barcelona fos enterament destruïda. La moral de Barcelona s´esfondrà, i la muntanya de Vallvidrera va ser testimoni de l´embogiment dels ciutadans. Tothom fugia del casc urbà i travessava la muntanya en  cerca d´un més segur refugi. Era un èxode que feia escruixir (…)Els que teníem la sort de tenir casa parada a l´altra vessant de Vallvidrera érem literalment i obertament envejats. I desesperadament  sol·licitats perquè els deixessim dormir en un racó, de qualsevol manera. A casa s´hi van arribar a allotjar dinou persones entre parents i amics…”. I també joves amics meus, com vaig saber, amb sorpresa, molts anys després.

martiolaya

En el reportatge publicat fa pocs díes en “El Periòdico” (dóno les gràcies a l´mic que me l´ha fet a mans) defineixen prou bé i breument Josep Miracle (1904/1998):“…va destacar per la seva activitat com a filólog, com a biógraf, principalment de Mossèn Cinto Verdaguer; així com escriptor i assagista. Miracle fou ademés un activista de la cultura. El seu compromís social el va portar a l´exili i va presidir l´Associació de Veïns de Vallvidrera”. (Deixem per  escatir  un altre dia si ser cridat a la guerra per mobilització de la seva lleva i recluït després en  camp de concentració, se´n pot dir “compromís social”). Segurament que el reportatge es publicava pel motiu d´haver-se celebrat a Vallvidrera una consulta popular que va donar per resultat que una majoria de veïns són favorables a una separació de Barcelona. Algún legalista pot pontificar que aquest tipus de consultes, com les sobiranistes, són inconstitucionals. Tant, afegeixo jo, com el “Alzamiento Nacional”. Villa Joana, Museu Cinto Verdaguer, Can Sisí prop la Font de la Teula, Santa Maria de Vallvidrera, Can Bover, “Villa Dolores”, l´abeurador de la plaça…Marquen petjades del vell amic Miracle, nat a Sants i que visqué molts anys a Vallvidrera. N´he parlat més d´un cop i no fa gaire temps a la pròpia bibloteca pública que porta el seu nom. I a l´Arxiu Municipal de Sant Cugat guarden l´exemplar que hi vaig dipositar del llibre de Josep Miracle “Quatre coses del meu temps – Memòries”, on es parla de Sants, de Barcelona, de Vallvidrera i de Sant Cugat. El nen Miracle hi tingué el padrí.

martiolaya

A dalt de tot, a tall de títol i sense traduïr del castellà: en los almendros. (¡Tantes vegades d´escriure entrecomillades frases en castellà per a treure´n tot el suc de la rebel·lia contra submissions injustes i drets que se´ns neguen volent raonar  l´expoli  com a drets de conquesta!..) No fa gaires dies, anant de l´Arxiu Nacional de Catalunya a Coll Favà amb el cotxe de l´amic Jordi Roca, el felicitàvem la dona i jo, a ell i al seu company Castellví, per haver obtingut, tan merescudament, la distinció de santcugatens de l´any. I en Roca ens va explicar una cosa que no sabíem ni poc ni gens: que els veins del barri de Sant Francesc, al sud de Coll Favà i per sota de Salvador Espriu, anomenàven “Los almendros” aquella zona un xic enlairada, camps de cultiu amb uns quants ametllers retallats a l´horitzó. De segur que alegraven la vista, en florir quan encara no era el millore temps. Els veins del barri de Sant Francesc, alguns són immigrats d´aquells de les primeres dècades de la dictadura, que alçàven la vista i  vèien enllà un paisatge: los almendros. Potser dit amb el mateix aire i la mateixa nostàlgia de l´àvia de casa quan, encara a darerreres del segle  XIX, a Castelló d´Empúries, ningú parlava ni entenia el castellà, però ajudàven i estimàven aquella noia, menuda i faceciosa, la “Duloras”, que arribava de Nerja amb el seu marit i van tenir sis fills catalans  que llegíen “En Patufet” i la meva mare estava subscrita a una revista que es deia “La dona Caalana”…Mai, entorn de taula o en el fer i desfer de cada dia, cap  problema. Mengèssim gachas o farinetes.

martiolaya

Diuen que parlar del temps es fa quan  no se sap de quina altra cosa parlar. Jo, avui, seguiré parlant, si fa o no fa, del tema que va ocupar bona part de les gloses passada i, per no semblar que desfullo la rosa pansida dels records, parlaré amb valentia de temps futur. I és que des que tinc una besnéta hi penso més que mai, en el futur. De manera casolana, això sí. Comparo les nétes grans amb les més joves  -entre deu i vint-i-cinc anys-  i aquesta petita que se les haurà de veure amb la tieta amb la què es portaran quatre dies i el tiet –l´unic noi de la família-  que,  si en bona hora el Ministre Narcís Serra no s´hagués carregat la “mili”, podria estar fent el servei militar a Melilla. Ara potser us pensareu que explicaré sopars de duro o batalletes de quan  feia el soldat. Ho apunto per a un  altre dia. Ara, tretze són tretze, seguiré amb les meves cabòries de futur. La besnéta podrà anar amb tren de Barcelona a Mataró, posem per cas? S´haurà arribat a emportar, alguna llevantada, els trams de via que semblen estintolats damunt quatre pedrots? Encara podran pescar alguna cosa els nostres pescadors en  una mar emmetzinada per milions de tonelades de bosses de plàstic que no es degraden mai? Podrà arribar, la Cloe, a menjar sardina fresca de la platja? (“Nòòòies! Sardina,sardina! Pel nen  i per la nena, pels marits que passen  pena!!”. I la mare que em portava de la mà, tocava l´ase i feia, amb un somriure: “…aquesta Carmeta és ben boja!” Ja hi som altra vegada. Però insistiré; al menys fins que sigui temps de cireres.

martiolaya

No plou, fa sol i les bruixes ni es pentinen. Les bruixes que menaven part del meu ordinador, rebíen correu, me l´ensenyàven i em dèien qui me l´havia enviat, han confirmat la vaga d´ahir i han abandonat el seu lloc de treball. Són així de bruixes: i ni tan sols han fet explícits els seus motius d´enuig. Què volíen –deliro- que el fred i el mal temps s´allargués fins el dia de les eleccions? Que no es parlés més de la  nova llei electoral? Que la gent parlés de toros i deixés de parlar de crisi? ¿Qué potser es pensen que rebo instruccions d´altri pel correu electrònic sobre el què he de fer, he de dir o he d´escriure en relació a allò que passa al meu voltant? Aquestes bruixes xisclen i insulten si els diuen gandules. Ataquen tothom qui les titlla de bordes amb un histèric « mira què tu!.. » Mai no pleguen ni mai no governen, però prou que cobren per governar! Tanmateix, les meves bruixes –no ens deixem portar pel fat- potser són més modestes i la seva incompetència per menar el meu « mail » neix de la meva incompetència per  saber governar l´ordinador. Deliro, és clar. Però és que llegint la premsa del meu poble, llegeixo que un s´enfada amb l´editorial de la setmana abans i quan intenta aclarir el perquè, embolica la troca com si fos glosa de bruixes sense cap ni centener; tot, perquè el partit li mana que els referèndums soberanistes s´han d´atacar. Bona part de ciutadans  hem votat amb esperança la simbòlica voluntat de canvi; això sí, amb clara repulsa al cofoisme de les bruixes amb escombra de manar.

martiolaya

Aquest és un tema que serà recurrent. El poema de quatre mil versos escrit pel poeta de Terrassa Iu Pons (en parlava abans d´ahir i descobria fa uns mesos la relació del jove Iu, cap allà els anys vint,  amb nuclis culturals de l´antic poble de Sants) serà presentat al públic d´aquí a unes setmanes. Espero més dades que faré saber per mitjà del bloc i,directament, a amics i coneguts de Sant Cugat i Sants. Entretant, avui m´he mirat en un atles la zona precisa on cauen els massisos de la Mola (1.104 m.) i Montcat (1.057) i poblacions més properes que em fan pensar en actes públics en els Ajuntamens respectius, Clubs Excursionistes,Delegacions d´Omnium, Centres Cívics i Parroquials…I llegeixo en veu alta els bons textos que expliquen amb tot detall –hora i tot de la presa de la imatge- les fotografies (Ramon Armengol)  de “Paisatges de Sant Llorenç” que il·lustren els dotze mesos del calendari 2009 de la Caixa de Terrassa: Primeres clarors sobren el massís de la Mola…La Falconera amb Montserrat al fons a primera hora…Fondalada del Riu Ripoll i Roca Mur des del Montcau, de bon matí…Camps de roselles al Torrent de la Vall a mig matí. Al fons, el Montcau…La Mola i la Morella amb la Xemaneia de la Màquina de Tren abans de migdia…Sota l´Era dels Enrics cap al migdia…Vista aèria del Montcau i la Mola, passat el migdia…La Roca encavalcada. Primera hora de l,a tarda…Camí de Can Pobla a mitja tarda. La Castellassa cap al tard…Els Esprius i el Castellet de Pera, al capvespre, des del Montcau…Crepuscle a Sant Llorenç. Això, i més encara, en el poema de l´Iu Pons.

martiolaya

Fent camí pels carrers del barri de Coll Favà, el pensament posat en un ordre alfabètic i les cames disposades a arribar al carrer  més septentrional de tots tretze, enfilo Joan Maragall amunt i un parell de cruïlles més enllà, Joan Alcover. Tant l´un com l´altre em deixen al carrer de Joan Salvat Papasseit; és la zona on, des de fa tres anys, es celebren amb brillantor i gran  nombre de santcugatencs que escolten, asseguts o bé ajeguts damunt la gespa, un recital de poemes. El mes d´octubre, per la Setmana de la Poesia a Sant Cugat, la tardor es vesteix de festa. Tanmateix, quan ahir vaig anar-hi, feia un dels dies més freds de l´any: pels racons obacs, clapes de neu no fosa encara. Em sembla sentir al lluy “…el fred de la nit i la simbomba fosca.”Obiro la placa de marbre amb el nom del poeta: Salvat Papasseit. Repasso: nat a Barcelona (1894/1924). Comença escrivint prosa i en castellà, a Reus. El 1919 s´inicia la seva carrera de poeta català (“Poemes en ondes hertzianes”). Poeta arrelat a la terra, al poble senzill i a les coses petites de cada dia, fa un gran poema de no res: “El vaporet passeja els bells somnis atlàntics / ran dels molls en la calma…” M´imagino la tarima dels poetes i vull enfilar-m´hi d´un salt bo i clamant versos de Salvat Papasseit. La fredor dels peus m´arrela a terra. Mussito, en tot cas, cara al nord i la gelor a la cara: “…Res no és mesquí / perquè els dies no passen; /i no arriba la mort ni si l´heu demanada. /I si l´heu demanada us dissimula un clot / perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor / sinó un somriure fi / que es dispersa  com grills de taronja”

martiolaya

Només fa quatre mesos es complíen qinquanta anys de la mort del poeta terrassenc Iu Pons i jo en parlava en el bloc del dia 30 del mes de novembre de l´any passat. No era la primera vegada; perquè, com ja havia comentat en altres ocasions i potser citat i tot amb algún fragment de la seva obra, Pons va viure molts anys de la seva joventut (va anar a viure a Terrassa en casar-se) a Sants, l´antic poble llavors recentment incorporat a la gran ciutat de  Barcelona; i es pot dir que hi va fer la seva embranzida poètica de jove lletraferit per esdevenir a Terrassa poeta de la ciutat. I m´acaben de dir que la revisió del seu llarg poema sobre la muntanya de Sant Llorenç està enllestida i en fase de publicació d´uns fragments. Ja sé que sovint m´embalo massa en qüestions de buscar maneres de que les manifestacions locals de cultura es manifestin també i s´expandeixin en un radi molt més ampli d´accio i d´influència. Presentacions múltiples del lllibre, recitals poètics, excursions col..lectives, etc. són coses que estan més a l´abast de la voluntat de gent de la comarca que a l´atzar de subvencions o suports (també desitjats i estimables, tanmateix). Els que vivim en ciutats i pobles on al matí en llevar-nos podem veure davant dels nostres ulls l´arrogant mola de Sant Llorenç, i d´altres poblacions més llunyanes, també volem ser a la festa cultural i entenedora per tothom: un poeta fill de la terra homenatja amb el seus versos una muntanya del seu país.

martiolaya