Març 2010


Ja fa díes, molt abans de la nevada històrica i de les desgraciades reaccions polítiques que ha ocasionat, havia subratllat en els titulars d´un diari la paraula desídia. El qualificatiu anava dedicat, amb tota propietat lingüitica, al maltractament rebut per súbdits espanyols per part de les autoritats consulars espanyoles a Xile després del  tsumani de no fa gaire. Procures no passar-te de  ratlla i busques l´empara, clara i precisa, del diccionari: Desídia: manca d´activitat per negligència o per incúria. I si vols filar mes prim: negligència: manca de la deguda diligència o cura…I incúria: manca de cura, negligènca., Sinònims o no, clavats tots dos en expressivitat. Els podem utilitzar segurs de que diuen allò què volen dir. I això em fa caminar més tranquil pel camí de les qualificacions d´allò que passa o alló que fan molta gent quan els fets els enfronten amb les realitats del poder, i del governar, i de l´estar al costat de la la gent i preveure els problemes que l´afecten o suturen amb prontitud les ferides inesperades. No cal que em trobi papers subratllas per damunt la taula per recordar que proliferen les desídies; i massa sovint, la crua incompetència. Tot és opinable, és clar, i fa bé un ciutadà que creu que el govern català ha gestionat molt bé els problemes creats per la nevada de fer-ho saber a través de la carta a un diari. Cadascú hi po dir la seva; però aquesta vegada es posa de manifest que tothom sap mirar, i escoltar i valorar les coses segons el seu lliure criteri. Però no tothom sap governar, o confon amb cobdícia els objectius. I queda ben clar que d´allà on no n´hi ha no en raja…

martiolaya

És el tercer dia que en parlo. Potser és per remarcar el que deia el primer dia: en el món, sempre i cada dia, ha estat, és i serà el Dia de la Dona. És un sentiment que jo diria que no cal explicar ni intentar de fer entendre i menys en una glosa breu que surt envoltada dels comentaris que suscita l´oportunitat del tema a nivell mediàtic. És de domini públic –això dels blocs s´escampa més del que sembla – que per la meva part he estat també oportú, i si voleu oportunista i tot, en aprofitar el naixement d´una besnéta per exhibir sense un pèl de modestia la condició de presidir una  nodrida descendència de filles, nétes (nomès un nét amb les sis nétes) i aquesta primera besnéta. Fer sortir per tercer cop el Dia de la Dona, és per fer una mica de ressò d´aquella festa del dia 7 de març, Sant Tomas d´Aquino, (que també durava tres dies) i que en els meus temps d´estudiant es celebrava  força i era dia sense classes; val a dir que els que treballàvem i estudiàvem a l´hora, cosa bastant freqüent en aquells temps, teníem doble patró: Sant Tomàs per a commemoracions més o menys acadèmiques i Sant-Tornem-hi per a les oracions de cada dia. Sigui dit amb la  vènia d´aquell que en dèien patró de la feina, Sant Pancràs, una imatge del qual encara tenen mig amagada en una estanteria alguns botiguers. Airegèu-la, treieu-li la pols, que ara uns factòtums de La Caixa diuen que després de l´estiu començarà a cedir la crisi. Sigueu incrèduls amb els pragmàtics banquers. Mal que mal, botiguers i altres pencaires:  poseu fe en Sant Pancras !

martiolaya

Va acabar de nevar, a Sant Cugat, quan  fosquejava. Va semblar talment que algú amb poder per fer-ho ordenés que, al menys ahir, Dia Mundial de la Dona, n´hi havia prou d´aquell color: blanc caient damunt del blanc des de primera hora del matí fins al vespre. Ara, l´endema de la nevada, la núvia blanca espera resignada. Espera en el jardí de casa. Espera a tot Catalunya. És bonic; és poètic. Des de la Ràdio em pregunten, perquè em saben  expert en magatzemar records de la vida, si recordo nevades com la d´ahir. I tant! Però cap de tan llarga, tan persistent… Estalvío a l´amable presentadora el record d´aquell poema del mataroní Josep Punsola que va musicar l´Elisard Sala: “Avui l´abet cepat amb goig sentia pes al brancam, pes al brancam.. . Amb neu li ha mostrat Déu la fràgil núvia, tota de blanc, tota de blanc…”. Tanmateix, avui, els boscos de Catalunya estaran plens de brancams esqueixats i arbres arrancats per les ventades dels darrers mesos que s´amunteguen com pira endimoniada a punt de cremar quan l´estiu l´encengui. Ahir al vespre hi havia milers i milers de persones atrapades pels camins; no se sabia si avui les escoles havíen d´obrir o no (n’havíen quedat d´aïllades amb mestres i mainada dins!) No circulaven trens ni autobusos; hi havia talls de llum que ningú no sabia quan duraríen…Algú amb galons i cara d´ofès (encara no he vist cap diari) dirà, abans d´altra nova amb senderi, que l´oposició aprofita les circumstàncies climatològiques per fer política electoral. I en  parlaran els diaris el dia després de l´endemà de la nevada.

martíolaya

Avui és el Dia Mundial de la Dona. Com ho és arreu i sempre des que el mon és món. Havia deixat escrites a l´ordinador aquestes constatacions (la primera oficial i la segona subjectiva i propensa a ser desenvolupada en la glosa diària) ahir abans d´anar a dormir: el títol i un parell de ratlles, així en llevar-me ja ho tenia començat en pantalla i anava de cara a concloure el text.  Jo mateix me´n faig creus: molta glosa, molta essa sonora o no, molta cura en limitacions formals i molt  caure en la temptació de la cita poètica avui sí i l´altra també…Tot plegat per caure en la circumstància, natural com la naturalesa mateixa i antiga com el món mateix: nevava en  llevar-me i segueix nevant. He estat llarga estona mirant com  cauen les volves de neu. Podria dir que amb el nas enganxat a la finestra, com aquell dia de Nadal de fa mig segle, que les nostres dues primeres filles s´ho miraven, admirades, amb els nassets enganxats als vidres dels balcons de casa  que  donàven  a  “la carretera”d´Hostafrancs). Nevar el 8 de març! Ja han florit molts arbres i enterrades les Carnestoltes amb carnavalesques discusions. El costumari no en parla, de nevades el març-marçot. Però algunes de les dones de la familia (ja ho sabeu: la pròpia, tres filles, sis netes més un nét escadusser i una besnéta que acaba de néixer) han fet aquests díes un periple globalitzador: l´Isolda advertia, des de Berlín, que l´hivern tornava; la Clàudia coneixia a Lisboa l´aconteixement; la Milena a La Molina, i ella mateixa, la Cloe, va obrir els ulls a Barcelona i avui ha dormit a La Geltrú. Encara neva a Sant Cugat.  I jo seguiré parlant del Dia de la Dona.

martiolaya

Així, sense adjectiu que la qualifiqui, la paraula diumenge esdevé una capsa tancada on hi pots trobar de tot: un carnet del Barça de quan estava en el camp vell de Les Corts i els partits es jugàven els diumenges a la tarda…Una estampeta de Primera Comunió; un programa de la Festa Major de Sants amb “San Bartolomé” amb majúscules: i una ploma, i una carta, i una flor… Sé per on  va el record i la cadència, que aquells anys –ho dic perquè és diumenge i no em faré pesat – Rubén Darío i tres o quatre poetes més en la llengua de Cervantes, els recitàvem en  públic en els finals de festa després d´una obra que podia ser La Malquerida, (quan  encara ni sospitava que era un plagi del “Misteri de Dolor”d´Adrià Gual); una malquerida primera actriu del teatre català proscrit, es guanyava uns dinerons amb “bolus” veregonyants per pobles i barriades. En el “final de fiesta”, i amb cadència de corranda popular, una “manola”, un xotís, dues àries de sarssuela i l´acudit malaltís… M´acabo de llevar amb el propòsit de fer neteja de papers i posar llibres en el seu lloc. Els identifico bo i assegut davant l´ordinador: un volum de l´Enciclopèdia Catalana obert per la pàgina ics; el diccionari del IEC (el de l´Enciclopèdia el tinc penjat per quan  convé jugar amb el matuta de la frase feta o el refrany); el vocabulari català-castellà de l´Alberti; sengles volums de les obres completes de Maragall i Verdaguer; un llibre ignot que es titula Veus de l´exili…Neeen! Cridaria la mare. I la Nuri, al meu costat, sorneguera: no havíes d’ordenar papers?

martiolaya

Un dia d´aquesta setmana, el dimarts per ser precís, s´obria oficialment l´Any Maragall. N´han parlat la premsa, les ràdios i els informatius de TV3. Suposo, no n´estic segur, que també  la “8” i potser  algun del canals locals que col.laborant entre ells, fan esment de coses del país i de la nostra cultura. On segurament la notícia no va merèixer la menor atenció va ser en  els canals estatals. La glosa podria centrar-se en la defensa de les acusacions per suposades reiteracions en commemorar efemèrides d´escriptorets catalans. Podria, però no ho farà perque jo la manego; i al menys per ara, el bloc és granític i ningú l´aparta (junt amb d´altres de la xarxa) de marcar fites –que no límits!- en els camps de l´honesta llibertat d´expressió. Però la glosa no pot oblidar, per molt que sembli que toca dos temes alhora, que d´aquí a aquí et parlen de “acervo cultural común” i d´aquí aquí silencïen homenatges i fins i tot birlen Premis Nobels a escripors en  llengua catalana qua ja els teníen  pràcticament a la butxaca. Cabria esperar que “nuestro” Ministeri de Cultura edités l´obra periodística completa de Maragall–en castellà, tal com fou escrita- en  commemoració de l´Any que se li dedica? És el que anava a dir només començar i m´he distret una mica: “El pròxim mes d´octubre farà cent anys del naixement (10/10/60) de Joan Maragall i catorze mesos després se n´escaurà el centerani de la seva mort (20/12/1911)”. Tenim  mesos de coll per  posar-hi cullerada. I un poc de sal i pebre, també.

martiolaya

Fa unes dotze hores, en caure la tarda d´ahir, obríes els ulls a la llum d´aquest món, Cloe. Des de  setmanes que  t´esperàvem amb l´ai al cor, no fos que anessis massa de pressa i arribessis abans que el jerseiet que t´estava acabant la besàvia; però has arribat fregant  l´hora exacta i amb el pes i mesures que feien al cas. Has nascut noia, i de la filla primera d´una de les tres nenes de la família que vam formar, fa més de mig segle, la besàvia que fa mitja i teatre, i jo que m´ho miro i remiro i em sembla que no pot ser. Ahir al matí, que era l´endemà d´un Sant Medir passat per aigua, el sol va treure el nas i un cirerer dels que hi ha prop de casa mostrava un capoll rosat, sense esclatar encara, frisós per sodollar-se coll-torçat cap a llevant. Tu, Cloe, a l´altra banda de Collserola, ja havíes decidit proclamar amb un plor de joia la teva arribada al llarg passeig de la vida. Nosaltres, la besàvia i jo, acabàvem de comprar peix i verdura del que pesquen  o cultiven els nostres pescadors i pagesos de tota la vida. Te´n  fem ofrena, amb  aquell pa que diuen que es porta sota el braç. Et posen un nom que de tan modern que sembla fa trontollar els arxius de la memòria i s´escenifiquen bucòliques escenes amoroses en els prats i  muntanyes de la bella i culta Grècia. Quan siguis gran, Cloe, i la Mediterrània  potser sigui encara blava, ves a Lesbos i pregunta per un tal Longus. Digues que vas de part dels besavis i potser et donarà records de Dafnis. El que és cert és que els cirerers han encetat la florida i que durant molts anys, en aquestes dates, te l´oferiran.

martiolaya

Abans d´ahir parlàvem (i ahir vam parar l´orella a les lamentacions entorn d´un Sat Medir passat per aigua) del sigificat i us de la paraula director/a. Reconec que una vegada més vaig ser crític amb una determinada classe política i  posava l´exemple dels Directors Generals de Ministeris, Conselleríes o Regidories d´Ajuntaments que a l´hora de la veritat han de carregar els neulers dels errors (o la incapacitat manifesta) dels seus superiors, o potser veure com es pengen la medalleta per coses més o menys positives aconsegeguides i que sovint no saben ni explicar. De fet, aquella “carta a un  director” anava de cara a escatir com es podria solucionar el problema de l´esmentada incompetència a determinats nivells de l´exercici, públic i ben  remunerat, de càrrecs polítics. I anava de cara a exemplificar, en el sentit de la seva provada competència acadèmica el Catedratic d´Estructura Política Ramon Tamames, nascut a Madrid l´any 1933, que va entrar en la política cap el 1972 i la va deixar, havent canviat de partit, a darreríes dels vuitanta. (El van foragitar perquè en sabia massa o, fastiguejat, va enviar els col.legues a pastar fang?). Sense entrar en altres qüestions que fan de mal glosar, domina a fons les qüestions d´estructura econòmica espanyola i relacions econòmiques amb l´estranger. Per acabar: l´any 1972 fou  membre del Consell Executiu del Partit Comunista d´Espanya i en aquells temps, ho sé per experiència, donava gust veure com feien la seva feina, i compartir-la si era el cas, aquells joves catalans que en dèiem amistosament “psuquerus”. Llavors, quaranta anys enllà, no existíen ecologistes “de plantilla”, ni havia caigut encara el Mur de Berlín.

martiolaya

Els homes del temps (ei, senyora Terribes, respectable directora de l´ens televisiu català, fa anys  que no surten noies del temps i aixó, si més no, amorosia l´oratge!) feia díes que amenaçaven amb la borrasca justament pel dia de Sant Medir. I clavat! Ni posats d´acord, aquesta vegada, amb el primer canal: la mateixa borrasca, les mateixes isòvares i la mateixa pluja de la predicció des del matí fins a la vesprada.  I mireu que és bonic l´aplec de Sant Medir! És com si fos una trobada secular anacrònica, antiquada, però que algún director vitalici de teatre muntés cada any en el mateix escenari de sempre, i la mateixa gent del poble que madura el seu paper en el transcurs de l´anyada, se´l  repassa i el rumía des d´unes setmanes abans i el recita, el canta i el xala camí de l´ermita i des del seu entorn estant. Tot el matí que hi pensem; amb Ràdio Sant Cugat posada, cavil·làvem  si malgrat el temps que feia potser hauria pujat algú; si els castellers gosarien fer pessigolles als núvols i els faríen ploure més; on guardaven els instruments de la cobla bo i esperante si  s´aixecava el día… On eren la gent amb bosses i moxilles carregades d´il.lusió? Algú faria sonar la gralla amb una sola ma mentre aguantava un paraigua amb l´altra? La ràdio, finalment, ha donat la nova: s´havíen suspès tots els actes no sabem si del tot o per quan. He buscat endebades si, cap al tard, es feia a la vila algun concert coral. I ni coral, ni individual, ni d´instrument de cap mena. Amb tot, passi el que passi, la primavera no hi ha qui l´aturi. I Sant Medir, sant de guix amb cor de poble, ho sap.

martiolaya

No va de carta a un diari ni de comunicat precís a un director o directora determinat. La glosa, per directrius no imposades és, o voldria ser, només una pinzellada, una insinuació, un sentiment, un estat d´ànim…Avui, per ara i fins que no acabi l´espai  deixant fora coses que potser oblidaré, la dèria és, ja des del títol estant,  parlar del mot i circumstàncies “director/a” (a partir d´ara escriuré en el sentit lat i extens de gènere que admet la gramàtica). Definició ben cabal del DIEC: Persona que dirigeix. En tenim prou per plantejar dilemes divertits i tot: són els director dels diari els que escullen les cartes a publicar,  o per damunt d´ells hi ha –ens o persona- qui mana  què cal fer o deixar de fer, de què parlar, o on tirar terra al damunt? Ja que entrem en política; ens hem aturat mai a pensar si els directors generals dels atapeïts organigrames estatals, autonòmics o municipals han dirigit mai res ? I és que a l´hora de les decisions, qui mana a Can Ribot és qui paga; allò tan  antic, clar i senzill de  l´amo  i el subordinat encara que al subordinat li hagin penjat l´etiqueta de “Director financer” (persona que té cura del moviment de cabals i tracta amb directors de Bancs que tampoc manen res); o la de “Director de Recursos humans” d´una empresa de “tres i el cabo”, que fa quatre  díes, i encara que fos en un  banc amb milers d´empleats, no passava de de dir-se cap de personal . Ara que desgloso, curosament, els replecs de la glosa, penso que, ben mirat, potser sí, que diré més coses; perquè, al cap i a la fi, això qu he escrit encara no té destinatari.

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »