BLOCDENOTES

Entre els paperots de què parlava ahir, trobo un escrit o glosa que es referia al darrer dia d´estada a la Cerdanya…de l´estiu passat! Val a dir que circumstàncies adverses ens van privar de tornar-hi fins ara fa poc més d´una mesada. Deia, si fa o no fa (que he hagut d´esmenar alguna cosa): …I a la tarda, deixem La Cerdanya. Hem donat per acabat l´estiu, força accidentat pel que fa a la utilització de l´agenda de les visites mèdiques, previstes o no, I penso que potser he mirat massa a terra, la terra baixa dels passos de peatons, les senyals viàries sota mateix de casa  i uns quants milers més de metres quadrats d´asfalt cobrint allò que en el transcurs dels segles havien estat camps de conreu, terrenys que fins fa pocs anys éren oficialment considerats zones agrícoles. Enguany hem  patit més que mai  les motos eixordadores, els cotxes amb  velocitats inadequades o aturats damunt les voreres, cops de clàxon per cridar l´atenció d´algú, el “tiiit-tiiit”  insolent i imparable de les màquines que. hores i hores, remoen terres; sorolls de tota mena desenfrenats i a tothora…El riu Segre, en  passar per Martinet, ja no és un caudal d´aigua clara. Tot plegat sembla rememorar un llibre de l´escriptor Pep Albanell, del qual no recordo el títol,  on pinta una Cerdanya degradada. És com si un forçat Manelic que no hagués mort  mai cap llop, fugís cap a la terra baixa amb la Nuri i no pas amb la Marta, que no sempre cal donar  la raó al Guimerà (aquell, per cert, que ja tenia un  premi Nobel pràcticament a la butxaca i d´Espanya estant es van  guardar prou bé que no li donessin a ell; i el van donar a l´Echegaray). D´aquí quatre díes, la Nuri i jo (la Nuri de casa, és clar, no pas el personatge de l´obra de Guimerà) tornarem a enyorar les muntanyes i els amics de la Cerdanya.  I quan  siguem al pla,  mirarem enlaire, i fruirem dels moments de silenci inefable.

martiolaya

Fem dissabte. Estripo retalls de diaris amb subratllats que conviden, o convidàven en el seu moment, a la polèmica. Molts els estripo perquè fan pena de rellegir. La política no engresca. I si intentes fer un seguiment d´allò que diuen uns i altres en diferents moments o circumstàncies, quedes ben decebut. A casa, si encara visquessin els pares, se´n faríen creus de què el partit seu, i el de tants i tants catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, estigui tan deixat de la mà de Déu. Em rellegeixo la glosa del dia de Sant Jordi i penso que algú podria jutjar que faig victimisme, o catastrofisme i tot. Potser hi va influir que l´altra dia, fent-la petar amb un amic del que sempre he fet cas, li vaig preguntar si sabia “de quin peu calçava” un  tercer conegut dels dos; no va caldre que li preguntés dues vegades,  em va contestar que calçava estrictament el seu i que mai donava un  pas endavant o endarrere que no fos en benefici propi. Ben mirat, d´aquests n´hi ha molts í potser les circumstàncies de vegades conviden a amagar el cap sota l´ala, que cadascú és cadascú. Amb tot, bo i fent dissabte t´adones que pitjors temps hem passat i ens n´hem sortit. Rellegeixo la glosa esmentada i penso que aquell clar i català el podria passar al castellà si calia fer-me entendre entre castellano-parlants,. Al cap i a la fi és el que he hagut de fer tota la meva llarga vida laboral , des de nen a jubilat, fent servir l´idioma dels estudis i el de les relacions comercials. I també podria  rellegir ”El hereje”, del gran  Delibes, mort recentmen i recordar la vida d´aquell comerciant de pells de conill castellà, que hauria pogut ser català i també perseguit per heretge. I reviure, com per fugir d´estudi bo i llançant papers a ,la paperera, un d´aquells crits de carrer de quan jo era petit i els meus pares estimàven Macià: a la pell de coniiill!..

martiolaya

Ha acabat el partit de futbol Barça – Inter i ja ho sap tothom: ni remuntada ni profecia. La semàntica esportiva supera exemples de semàntica discursiva i l´eliminatòria “s´escapoleix de l´escomesa” gràcies a un  equip on no hi ha ni un fonema, ni un mot, ni una frase –porca miseria!- en Italia. Ni una mica de res de jugador de futbol de la pàtria per a celebrar alguna cosa més que el guanyar més calers, més prestigi (mediàtic), més admiradors; o assolir revenges d´anteriors handicaps…Els nostres, jugant contra deu, han abusat del teva-meva i a mesura que corria el temps la victòria s´escapolia El teva-meva no passava la ratlla del darrer tram fins que un defensa propi va trencar la disciplina suposada del joc i va marcar un golàs que, a aquelles altures,  no servia de res. Va ser una llàstima, que a la gent nostra li va agafar la dèria de ser planter i  votar sobirania encara que només fos en l´escenari  fantasíós del futbol. En una escola on va una  néta meva, aquest matí alguns nois i nòies s´hi han  presentat amb samarreta de jugadors del Barça. “Ara, ja? –ha preguntat algú amb un xic de sorna – I si perden?”. I els nois i nòies, com si portessin la lliçó ben apresa, han tingut la resposta espontànea: “Doncs tornarem a portar la camiseta, que també hem de saber perdre i queden moltes coses per guanyar, encara”. No com el sòmines políglota, torsimany esgarría-críes dels de traca i mocador, pretenent treure partit de semàntiques mal aplicades amb allò de la declaració del portugués admirat de la seva troballa: “para nosotros –l´Inter- la victòria és un sueño; para el Barça, una obsesión”. (Que tenim bon  planter, i no sols de futbolistes!)

martiolaya

La néta de quinze anys i son pare, excursionista expert que pentina cabells grisos, van fer el divendres dia 17 una travessa nocturna de Barcelona a Montserrat. Formàven part d´un grup ben nombrós , una seixantena de persones, alumnes, professorat i pares de l´Escola Pia Ntra. Senyora, de Barcelona. Els avis santcugatencs vam seguir, via móbil, els inicis de l´excursió. On sou? On sopeu? On ha estat el punt de partida? Notícies equívoques després aclarides: van sortir per l´antic poble d´Horta, no pas pel barri de Vallvidrera; i l´operació d´apropament a l´inici de l´ascensió per la serra de Collserola va ser aprofitant el transport públic adient. No era l´aventura poc pensada d´un grup de gent amb dubtes d´itinerari. Tot estava ben previst: les alternatives escollides, els horaris calculats amb cura i, havent sopat (bon servei d´intendència a tothora, que l´olor de la xocolata desfeta es sentia de casa estant!). Van arribar de matinada a la Plaça de l´Abadia de Montserrat.  Néta i gendre són positius i recorden detalls dels que no surten a les guíes: un tros de l´itinerari, els lladrucs dels gossos  de cases més o menys properes els van seguir; després, més tard i gairebé a les envistes de la darrera pitrada fins el Monestir, el cant dels galls, llunyà i esperançat, que anuncía un nou dia…Un, de cant del gall, potser era l´eco congelat d´aquell que una nit de Nadal va néixer tot d´una del Campanar del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Nit de llegenda; però també de força al pit i seny al cap.

martiolaya

Com pot ser que siguin els partits polítics els que modifiquin, o tractin de modificar la llei electoral? Si el que fan  és tractar d´acomodar-la a les seves estratègies electorals! I cada partit compta amb les zones d´influència i tracta de treure´n tot el suc posible! Objectivitat? Cap ni una!  Sembla que van ser  els “Ciutadans pel canvi” (m´agrada  que es vulguin autoidentificar així, amb un nom que no és de partit) els que ja a les acaballes del mes de juny de l´an y passat van començar a remenar la cua.. I potser sí que un dia –passat festes electorals- en parlaran al Parlament. Per cert, ara quin canvi toca? La cosa ja fa temps que belluga però no es mou. Ja hem pogut comprovar com la única cosa “consensuada” ha estat admetre tots plegats que per a les properes  eleccions autonòmiques i legislatives ja hem fet salat. I per a les properes…qui dia passa any empeny! Hi haurà temps, doncs, de debatre sense presses la qüestió; fins i tot de deixar-ho ajornat sine die i anar fent la viu-viu legislatura darrere legislatura.. Es prou conegut que hi ha partits  als que ja  va prou bé la legalitat vigent i d´altres que aspiren a modificacions que els permetin comptabilitzar més vots,  tenir més gent pròpia asseguda en els escons del Parlament i, sols o sumant escons amb altres forces, remenar les cireres. Penso que en aquest moment hi ha  al menys una cosa que és prou clara i que un  comentarista esportiu diria “òbvia”: els pollítics –tots- volen llistes ben  tancades; i el poble –tot, exepte els polítics i els aspirants a ser-ho- llistes obertes. Partint d´aquesta premisa és el poble qui hauria de decidir amb quines cartes es juga la partida de la nova llei electoral. Per la inquina que demostren alguns partits democràtics a les manifestacions soberanistes (no vinculants, ep!) cal pensar que els fan por.

martiolaya

Porto temps reivindicant qüestions de repertori. Vull recordar que un concert de final de curs de dues corals en les quals hi canten o cantaven una néta i un nét d´aquest avi rondinaire, em va revifar records que creia arxivats en el dossier dels agravis a oblidar. Ni en el concert conjunt de les dues corals catalanes ni en aquell que intentava oblidar de final de curs de diferents corals també catalanes (sala Wintenthur de Barcelona, deu fer qguatre o cinc  anys) no es va cantar ni una – no exagero, ni una – canço catalana o en català. Això ha produït discusions en l´àmbit familiar que l´arbitratge de la Nuri (mare, àvia i esposa que vetlla per la bona harmonia entre tots) ha intentat tallar. Per aconseguir-ho ha calgut apel·lar a la naturalesa intel·lectual de l´enfrontament (conceptes meus, radicals, sobre la persecució més o menys encoberta de la cultura catalana i el concepte global de que la música és universal i no té idiomes). I doncs, ¿per què es parla tant de música alemanya, francesa,  italiana o, amb nom i cognom internacionals, ”Summertime” de Gershwin?.. Sort tenim de què no desentonaríen, entre d´altres, Albèniz, Casals, Gerhard, Mompou… Ni Nicolau, Pérez Moya, Toldrà, Brotons…Deixem-ho. Tot això que he dit són refilets preparatoris del pinyol final. Ainoa Arteta, l´any passat, en un concert a Cardona, va interpretar “Summertime” com a darrer bis dedicat a un amic. Per al seu concert, però, la cantant vasca resident a Barcelona “va sel·leccionar un  repertori compost íntegrament per obres de compositors vascos i catalans…” I enguany, ho podeu comprovar rellegint la premsa dels darrers dies, torna a dedicar bona part del seu nou repertori, a la música catalana.. Ben mirat, això, més que una glosa, és una constatació.

martiolaya

Ho he dit alguna vegada. Carner és el poeta que dóna nom al meu carrer. M´agrada la seva elegància i senzillesa i no sabria dir si m´agrada més o menys que Maragall. Podeu estar segurs que sobre aquesta valoració de mèrits no voldria polemitzar amb l´amic Sam Abrams, malgrat que un cop ho vam fingir. Tinc la màgia tancada a casa i arreu pengen fils per estirar i tecles virtuals per tocar. Ara sabreu què ès allò que he trobat i us proposo que em busqueu una sala o espai convenient per a posar-hi un piano, i jo em comprometo a trobar un/a pianista, una soprano o contralto, un  tenor i un parell o tres de rapsodes, per tal de donar vida en dues hores escasses (amb  breus pauses obligades) al següent programa que és la troballa que em´complau publicitar: Primera part: Cançons amb lletra de Josep Carner interpretades per la soprano/contralto. Segona part : Poemes recitats pels rapsodes. Tercera part : Més cançons amb lletra de Carner. La música de les cançons és de compositors catalans com Blancafort (quin ?), Fontova, Mompou, Llongueres, Gerhard, Toldrà, Pujol, Català, Zamacois…Interpretades, les d´aquesta tercera part, per un tenor. No em feliciteu, que no em puc penjar pas cap medalla. Exactament això que he explicat ja es va fer, al Palau de la Música Catalana, l´any 1927. El pianista es deia Pere Vallribera i la contralto i el tenor eren la Concepció Callao i l´Emili Vendrell. El rapsoda, un de sol, era el propi Josep Carner. (Ja he donat a entendre que aquestes dades – i el títol de les cançons i tot – me les vaig trobar com per art de màgia. La màgia de Josep Carner).

martiolaya

A aquestes altures, prop d´acabar la primera dècada del segle XXI , en plena democràcia i sense cap guerra a Europa des de fa uns seixanta anys,  sembla com si ara, a Espanya, es volgués retornar al 36, al 46, al 56, al 66, al 76…  I que Franco seguís en vida i els seus encara manessin. Llegeixes comentaris de premsa castellana i t´agafen ganes de tirar el barret al foc Algú també procura, de Catalunya estant, fer-los costat, bo i inventant-se històries com la crosta que ens encotilla: la cultureta, la sardaneta, la mania d´ensenyar català, el perjudici que ocasionem  al castellà….Hi ha coses que s´escriuen i es proclamen i que ningú no  contradiu. No fa gaires mesos, a la seu de la “Conferència Episcopal Española”, un Professor d´Universitat de Salamanca, en  presència de Rouco i d´altres corifeus, fa una crida al boicot a productes catalans que no mereix altra comentari del Cardenal que l´aclariment de que Mercadona no és empresa catalana, sinó valencian…Aquí no hi va tenir res a dir el Tribunal Cnstitucional? Moltes notícies a teles i diaris messetaris, clamen al cel. Són calúmníes que faríen riure sinó  fos que molts sectors de població s´ho empassen com a veritats escandaloses davant del silenci condescendent, quan no l´assumpció explícita, dels seus intel·lectuals. Un  equip de futbol madrileny semblava  desdir-se de jugar, a Donòsita, un partit, perquè era en benefici d´una escola on es pretenia… ensenyar euskara! A Palma de Mallorca, a principis de setembre de l´any pasat, apallissen un  jove perque es dirigeix en català a la Guàrdia Civil…Seguim sent un  país vençút i ocupat? Una colònia? Un “protectorado”?(No tenim la paella pel mànec; però el vot sí.)

martiolaya

Ben  mirat, tampoc estaria bé deixar-ho oblidat per sempre i no parlar-ne més. Preparar una conferència tan  ganassot com sóc, pot tenir un escàs mèrit; però ningú no et treu la sensació de que comences a ser una mica massa gran per fer-ho. Però el motiu d´acceptar el tràngol fou, precisament, perquè  essent  com sóc amic i col·laborador dels “Amics de la UNESCO de Sant Cugat i Valldoreix”, no els va costar gaire convènce´m per tal que en el seu cicle de conferències corresponent a aquest mes d´abril (dedicat a Centenaris) hi posés la cullerada ara que tot jus aquest 18 d´abril ha fet cent anys de l´aparició d´una novel·la que havia encarrilat, o poser només afermat, una nova faceta literària  de l´escriptor Josep Maria Folch i Torres. La tasca va consistir en una mena de viatge que s´iniciava amb  el Patufet (1904), que recollia passatge de primera –Massagran i Folch i Torres- en passar pel 1910, i acabava amb el naufragi, dissortadament no inventat, de gener del 39…Ahir, dia de la trobada per motiu dels cent  anys del Massagran, vaig tenir, per superar la meva comesa, el reforç decissiu de la meva dona, Nuri Tubau, que va llegir fragments que veníen al cas, i l´amic i Director de la Fundació Folch i Torres, l´escriptor Ramon Folch i Camarasa, que va posar colofó a l´acte amb la seva bonhomia i els coneixements d´aquella època  en  què –tothom hi està d´acord- els catalans vam aprendre de llegir i escriure amb el Patufet.

martiolaya

Sempre que ve a tomb en parlo, de l´escriptor i lingüista Josep Miracle. Ell i la se va dona, la Pepeta, foren amics dels meus sogres i mentre visqueren ho seguiren sent de nosaltres, la Nuri i jo. Els anys cinquanta vaig compartir amb Josep Miracle bona part de l´aventura de la « Revista Sants » (que havia nascut amb el nom de “Sans”) que era una publicació mensual dels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta En plena època franquista assolí bones fites. Una d´elles, ben trascendent i que mereix el gruix de la glosa: aconseguir que l´ambigu “Sans”, que no volia dir res ni tenia traducció al “castellano para todos” (ni “santos”, ni “sanos” eren  expressions que tinguessin res a veure amb els nostres barris), recuperés la “t”. Vàrem aconseguir-ho, no sols per al nom de la revista, sinó també per a parades de tren, metro  i qualsevol nomenclatura del barri que havia estat poble només seixanta anys abans. (I això que desconeixíem un argument de pes: l´Eiximenis va ser nomenat diaca de la “Parròquia de “Santa Maria de SANTS de Barcelona” el dia 22 de Desembre de 1352 La curiositat del dia, per acabar, es fruit de comprovar la publicació d´un poema de Miracle en  la revista «D´aci d´allà” de febrer de 1929, any en que va complir 25 anys. Semblava que no acabava de crèure-s´ho. Heus ací el fragment final:

“…i encara em sembla que sospiri

mirant, glatint. covant afanys.

Deume, Senyor, un altre deliri

ara que he fet vint-i-cinc anys ! »

martiolaya