Les dues filles d´uns amics, prou grans i assenyades per fer-ho i prou joves per disfrutar-ho, fa poc se´n van anar a viure a un antic pis familiar, a Mataró, i van deixar la llar de Barcelona. Pares i fills, sovint, anem sortejant els passos a nivell  que condicionen les rutes de les nostres vides. La circumstància i més encara la  localització,  em porten a pouar en records similars i personsals, passos a nivell  com el que, fins el juliol de l´any 1947, per exemple, (acabava de complir vint anys) limitaren  els meus viatges amb la família mai  més enllà de Mataró (Cornellà de Llobregat, Montcada  i La Floresta foren viatges més curts i sovintejats). Mataró; el “tío Julian”en un carreró estret de la vella Iluro, el viatge amb tren assegut al costat de la finestreta que donava a mar, la magnitud i el misteri de l´estació de França… De més gran, les excursions  “clàssiques” al Castell Burriac i la Font Picant; i el record d´aquella vegada  -ja festejava-  que davant la taquilla de l´estació del tren vaig pensar tot d´una que  m´ágradaria viure a Mataró… I al cap d´uns anys, 1954, (pas a nivell ben important!) em va tocar passar-hi el tràngol ineludible de viure-hi sis mesos per completar les obligacions militars d´aquella època,  i entrar de ple en els darrers mesos de solteria. Ja teníem prevista la data del dia 5, del mes 5 de l´any 1955, per casar-nos la Nuri i jo. D´això, del casori, farà precisament 55 anys el dia 5 del proper mes de maig.  Mataró, (on l´estada hi va ser planera i dolça i tot, que et vagava berenar a la Pastisseria Miracle) bé es mereixia una glosa!

martiolaya