Ahir, ho reconec, m´hi vaig perdre. Quan es vol pàrlar d´un llibre, cal identificar-lo bé. L´Aurora Díaz Plaja, a.C.s., em renyaria i si la Teresa Rovira em podés llegir, també em podria reprendre doucement, com  aquella vegada –que recordo i agraeixo – que davant d´un ojalà eixelebrat i foraster, em va corregir en veu baixa: “tant de bo Martí, tant de bo…” Tant de bo avui me´n surti: “Pantebre Trasfi, Rosalia. BESCARAN. Edició de la pròpia autora. 1993”. Per si a algú li pot interessar, dubto que a les llibreríes del país s´hi pugui trobar ni tan  sols referència; potser sí en  alguna llibreria andorrana. Bescaran és un petit municipi de l´Alt Urgell, 1350 metres d´altura  i uns 200 habitants (dades no actualitzades). El llibre és, en bona ´part, un extens estudi monogràfic (prehistòria, història, toponímia, El Castell, El Monestir de Sant Martí, el Campanar de l´Església vella, la Inquisició a Bescaran –les bruixes, les bruixes!..- menges, llegendes  festes i costums, dites, refranys…“L´aigua de Bescaran fa païr”).. Per dir-vos que unes 160 pàgines del llibre (i és un llibre gros, tamany Din A4) es dediquen  als aspectes esmentats! Després´vénen els estudis per famílies i en ordre alfabètic, treball de camp en el que la Rosalia deuria esmerçar centenars d´hores entrevistant gent i  visitant arxius… (No tothom deuria quedar content de la bugada ni dels drapets estesos al sol. Jo mateix, quan vaig a Bescaran, d´aquest llibre no en parlo, des d´un  dia que…) Deixem per a demà històries noves. Potser de bruixes?

martiolaya