Portem  -porten, per dir-ho clar – gairebé nou mesos en la taleia  inútil de les manifestacions de protesta per motiu de la sentència d´un Tribunal que està ben equilibrat entre “populars” i “obreros españoles” (el primer dels partits va demandar la instrucció del cas i l´altra juga a amagar l´ou). Vaig tenir a les mans, en uu mateix dia, un diari de Manresa i un altre de Barcelona i el mateix Conseller manifestava estar d´acord en un, i en contra en  l´altre. I clar del tot no queda en què està d´acord i en què no.  Qui dia passa any empeny i com si ho fessin per un ordre establert, avui un polític i demà un  altre, manifesten la seva opinió en nom propi, en nom del seu partit, o en nom del Govern trifàsic que els uneix; l´oposició, utilitza condicionals (caldria,tindria,voldria…) condicionats a ningú sap ben bé què. Tot plegat se m´ha posat al cap com  si fos una cançó de l´enfadós en forma d´escenes de “El Castell dels Tres Dragons”. Aquella, per exemple, en que el fill etziva al pare (el senyor Baró, que son, com si diguessim, del mateix partit): “la sang se m´altera, que si el fill us venera el cavaller us desprecia…” El Baró contesta i segueix el debat: “Bé, noi. no em vinguis amb ximpleríes, serà millor que callis o rebras…/ Baró, sou un sabatasses./ Rebras, mira que no em podré aguantar i te la guanyaras/ Rebras, rebras, bon pare, més com a noble, un pebras…/Jo un pebras!.. I s´arma grossa. Pitarra era un “punyeteru” i fa sortir el personatge “Amo de tot”, que diu la darrera paraula (zapatero, el rei?). Ara potser reescriuria un altre “Castell dels tres dragons” on la Baronessa assumís decisions amb fermesa, incloses enviar a dida el suposat “senyor de tot”. Ressucitaría la desgraciada pubilleta (”tan maca, pobreta”) i l´enviaria a fer “erasmus” nord  enllà, on diuen que la gent “es culta i neta…”. (El TNC, tancat per obres traduïdes del gal.lés)

.

martiolaya