Ho vaig comentar amb l´autor del llibre  Set dones i un  home sol (Premi Mercè Rodoreda 2009), Víctor Alexandre,  en ocasió d´haver-se donar a conèixer, a Sant Cugat, la versió escènica. No és pas cap opinió de caràcter valoratiu; és només qüestió de situar en el temps un fet o circumstància. I pot semblar una vanalitat o una pocasoltada sorprenent, perquè té a veure amb la llargada de les faldilles de les dones. Una de les  protagonistes és la mare de l´home que geu en estat de coma  a conseqüència d´un accident de circlació, a l´UVI d´un centre hospitalari. És una dona d´uns 83 anys, que explica en veu alta al seu fill coses de més o menys trascendència ignorant si les pot sentir o no. La dona parla del seu marit, al.ludeix les seves limitacions reproductores, però mai ho atribueix a. diferències d´edat notòries. La dona, doncs, parla del seu marit i suposat pare de l´accidentat i li explica que el pare recordava com els homes del seu temps sortíen al carrer en díes de pluja per veure el turmell de les dones quan aquestes s´arreplegàven les faldilles per pujar o baixar del  tranvia. I aquest fet seria atribuíble a homes ben bé una trentena d´anys més grans. Aquests díes he tingut ocasió de comprovar-ho una vegada més fullejant revistes dels anys vint (els feliços anys vint!) on, en algunes pàgines,  les dones hi figuren ja dibuixades de cos sencer  – en dèien figurins – amb  faldilles just per sota del genoll. Els records doncs del marit i suposat  pare en l´obra de l´Alexandre, més aviat hauríen de correspondre a un avi que en el llibre no pinta res. Més tard, la llargada de les faldillas ja donava més facilitats.Els figurins ho proven.

martiolaya