No és la primera vegada que iniciem un viatge organitzat, com aquell qui diu, avui per demà. Fa alguns anys, a Venècia; ara, a Jerte.

Avui la glosa s´hi inspira; però s´obre, per a d´altres ocasions,  la llista de viatges organitzats amb tots els ets i uts i amb els mateixos amics (companys de viatge amb els que havíem arrossegat, ja fa dècades,  cotxades de  criatures  per la Costa Brava i per la Cerdanya; o més llargs i propers en el temps, Londres, Egipte o el Cap Nord…Amb dades i informació prèvies, que ajuden a disfrutar millor de les passejades insòlites. Ja fosquejava en apropar-nos a la vall famosa on la floració de milers de cirerers acabava d´esclatar; els arbres  senyoregen  la vall enclotada; però esgarrapen terreny muntanya amunt, a banda i banda del riu que amb inesperada enteresa i solemnitat, baixa fins a un embassament          que hi ha uns kilòmetres més avall. És un riu amb cara i ulls, no us penseu, amb ponts ferms, esbelts i a prova de riuades. És un riu que no recordo haver estudiat en les lliçons minses de les geografíes del meu temps. Però, baixant encara pel port alterós que mena a la vall,  el Salvador Fité senyala amb la mirada alteroses muntanyes amb bons gruixos de neu: “Darrere d´aquestes muntanyer nevades hi ha Béjar”. Béjar? I em dol no haver tingut temps ni de donar una ullada al mapa abans de sortir de Sant Cugat. Béjar fou un important centre fabril i també, fa anys, hi vam estar plegats per unes raons que, amb documemntació a la mà,  podríem catalogar com raons de feina. Ara, no anirem a Béjar. Anem a Jerte.

martiolaya