Trobar la paraula pitarra, pseudònim de Frederic Soler, escrita en  cartells o vidres de determinats establiments de la zona que aquests díes hem visitat, ens podria fer pensar que a prop de mil kilòmetres de Barcelona, ja sabíen que al Teatre Nacional preparen alguna cosa del nostre autor teatral. Com que dominem el castellà (accents a banda, que cadascú té el seu)  preguntem amb gentilesa què anuncíen amb aquell mot tan prodigat. I vol dir allò que aquí en diem vi de taula, que no assegura res sobre la seva qualitat i sí especula entorn d´un preu ajustadet. Altra versió en diccionaris especialment tafaners, no l´he trobada. Ni l´amic virtual Casares me´n sap donar raó. Algú sospita perquè Pitarra va escollir un mot tan singular? En català ni existeix, i en castella no passa de ser una expressió ben local. Punt i a part. Anoto una altra circumstància que m´agradaria poder comentar algún dia amb algú que també se n´hagi adonat: heu llegit La Infanticida de Caterina Albert? Potser heu tingut la sort de veure l´actuació estremidora de l´Emma Vilarasau interpretant el monòleg! Doncs a Àvila hi ha un restaurant que es diu “El Molino” i que encara n´era fa alguns anys. És el decorat viu, perfecte. L´aigua  s´arremolina amb força abans de seguir riu avall. I s´intueix un xiscle que fa esgarrifar.

— — — —

Hem tornat de Jerte amarats d´efluvis de flors de cirerers i eslèndides carreteres. Hem portat un cirerer petit amb ganes de viure. A casa s´hi troba bé. Som terra d´acollida i els fruits del cirerer en faran  feliços.

martiolaya