Sempre que ve a tomb en parlo, de l´escriptor i lingüista Josep Miracle. Ell i la se va dona, la Pepeta, foren amics dels meus sogres i mentre visqueren ho seguiren sent de nosaltres, la Nuri i jo. Els anys cinquanta vaig compartir amb Josep Miracle bona part de l´aventura de la « Revista Sants » (que havia nascut amb el nom de “Sans”) que era una publicació mensual dels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta En plena època franquista assolí bones fites. Una d´elles, ben trascendent i que mereix el gruix de la glosa: aconseguir que l´ambigu “Sans”, que no volia dir res ni tenia traducció al “castellano para todos” (ni “santos”, ni “sanos” eren  expressions que tinguessin res a veure amb els nostres barris), recuperés la “t”. Vàrem aconseguir-ho, no sols per al nom de la revista, sinó també per a parades de tren, metro  i qualsevol nomenclatura del barri que havia estat poble només seixanta anys abans. (I això que desconeixíem un argument de pes: l´Eiximenis va ser nomenat diaca de la “Parròquia de “Santa Maria de SANTS de Barcelona” el dia 22 de Desembre de 1352 La curiositat del dia, per acabar, es fruit de comprovar la publicació d´un poema de Miracle en  la revista «D´aci d´allà” de febrer de 1929, any en que va complir 25 anys. Semblava que no acabava de crèure-s´ho. Heus ací el fragment final:

“…i encara em sembla que sospiri

mirant, glatint. covant afanys.

Deume, Senyor, un altre deliri

ara que he fet vint-i-cinc anys ! »

martiolaya