Ben  mirat, tampoc estaria bé deixar-ho oblidat per sempre i no parlar-ne més. Preparar una conferència tan  ganassot com sóc, pot tenir un escàs mèrit; però ningú no et treu la sensació de que comences a ser una mica massa gran per fer-ho. Però el motiu d´acceptar el tràngol fou, precisament, perquè  essent  com sóc amic i col·laborador dels “Amics de la UNESCO de Sant Cugat i Valldoreix”, no els va costar gaire convènce´m per tal que en el seu cicle de conferències corresponent a aquest mes d´abril (dedicat a Centenaris) hi posés la cullerada ara que tot jus aquest 18 d´abril ha fet cent anys de l´aparició d´una novel·la que havia encarrilat, o poser només afermat, una nova faceta literària  de l´escriptor Josep Maria Folch i Torres. La tasca va consistir en una mena de viatge que s´iniciava amb  el Patufet (1904), que recollia passatge de primera –Massagran i Folch i Torres- en passar pel 1910, i acabava amb el naufragi, dissortadament no inventat, de gener del 39…Ahir, dia de la trobada per motiu dels cent  anys del Massagran, vaig tenir, per superar la meva comesa, el reforç decissiu de la meva dona, Nuri Tubau, que va llegir fragments que veníen al cas, i l´amic i Director de la Fundació Folch i Torres, l´escriptor Ramon Folch i Camarasa, que va posar colofó a l´acte amb la seva bonhomia i els coneixements d´aquella època  en  què –tothom hi està d´acord- els catalans vam aprendre de llegir i escriure amb el Patufet.

martiolaya