Ho he dit alguna vegada. Carner és el poeta que dóna nom al meu carrer. M´agrada la seva elegància i senzillesa i no sabria dir si m´agrada més o menys que Maragall. Podeu estar segurs que sobre aquesta valoració de mèrits no voldria polemitzar amb l´amic Sam Abrams, malgrat que un cop ho vam fingir. Tinc la màgia tancada a casa i arreu pengen fils per estirar i tecles virtuals per tocar. Ara sabreu què ès allò que he trobat i us proposo que em busqueu una sala o espai convenient per a posar-hi un piano, i jo em comprometo a trobar un/a pianista, una soprano o contralto, un  tenor i un parell o tres de rapsodes, per tal de donar vida en dues hores escasses (amb  breus pauses obligades) al següent programa que és la troballa que em´complau publicitar: Primera part: Cançons amb lletra de Josep Carner interpretades per la soprano/contralto. Segona part : Poemes recitats pels rapsodes. Tercera part : Més cançons amb lletra de Carner. La música de les cançons és de compositors catalans com Blancafort (quin ?), Fontova, Mompou, Llongueres, Gerhard, Toldrà, Pujol, Català, Zamacois…Interpretades, les d´aquesta tercera part, per un tenor. No em feliciteu, que no em puc penjar pas cap medalla. Exactament això que he explicat ja es va fer, al Palau de la Música Catalana, l´any 1927. El pianista es deia Pere Vallribera i la contralto i el tenor eren la Concepció Callao i l´Emili Vendrell. El rapsoda, un de sol, era el propi Josep Carner. (Ja he donat a entendre que aquestes dades – i el títol de les cançons i tot – me les vaig trobar com per art de màgia. La màgia de Josep Carner).

martiolaya