La néta de quinze anys i son pare, excursionista expert que pentina cabells grisos, van fer el divendres dia 17 una travessa nocturna de Barcelona a Montserrat. Formàven part d´un grup ben nombrós , una seixantena de persones, alumnes, professorat i pares de l´Escola Pia Ntra. Senyora, de Barcelona. Els avis santcugatencs vam seguir, via móbil, els inicis de l´excursió. On sou? On sopeu? On ha estat el punt de partida? Notícies equívoques després aclarides: van sortir per l´antic poble d´Horta, no pas pel barri de Vallvidrera; i l´operació d´apropament a l´inici de l´ascensió per la serra de Collserola va ser aprofitant el transport públic adient. No era l´aventura poc pensada d´un grup de gent amb dubtes d´itinerari. Tot estava ben previst: les alternatives escollides, els horaris calculats amb cura i, havent sopat (bon servei d´intendència a tothora, que l´olor de la xocolata desfeta es sentia de casa estant!). Van arribar de matinada a la Plaça de l´Abadia de Montserrat.  Néta i gendre són positius i recorden detalls dels que no surten a les guíes: un tros de l´itinerari, els lladrucs dels gossos  de cases més o menys properes els van seguir; després, més tard i gairebé a les envistes de la darrera pitrada fins el Monestir, el cant dels galls, llunyà i esperançat, que anuncía un nou dia…Un, de cant del gall, potser era l´eco congelat d´aquell que una nit de Nadal va néixer tot d´una del Campanar del Monestir de Sant Cugat del Vallès. Nit de llegenda; però també de força al pit i seny al cap.

martiolaya