Ha acabat el partit de futbol Barça – Inter i ja ho sap tothom: ni remuntada ni profecia. La semàntica esportiva supera exemples de semàntica discursiva i l´eliminatòria “s´escapoleix de l´escomesa” gràcies a un  equip on no hi ha ni un fonema, ni un mot, ni una frase –porca miseria!- en Italia. Ni una mica de res de jugador de futbol de la pàtria per a celebrar alguna cosa més que el guanyar més calers, més prestigi (mediàtic), més admiradors; o assolir revenges d´anteriors handicaps…Els nostres, jugant contra deu, han abusat del teva-meva i a mesura que corria el temps la victòria s´escapolia El teva-meva no passava la ratlla del darrer tram fins que un defensa propi va trencar la disciplina suposada del joc i va marcar un golàs que, a aquelles altures,  no servia de res. Va ser una llàstima, que a la gent nostra li va agafar la dèria de ser planter i  votar sobirania encara que només fos en l´escenari  fantasíós del futbol. En una escola on va una  néta meva, aquest matí alguns nois i nòies s´hi han  presentat amb samarreta de jugadors del Barça. “Ara, ja? –ha preguntat algú amb un xic de sorna – I si perden?”. I els nois i nòies, com si portessin la lliçó ben apresa, han tingut la resposta espontànea: “Doncs tornarem a portar la camiseta, que també hem de saber perdre i queden moltes coses per guanyar, encara”. No com el sòmines políglota, torsimany esgarría-críes dels de traca i mocador, pretenent treure partit de semàntiques mal aplicades amb allò de la declaració del portugués admirat de la seva troballa: “para nosotros –l´Inter- la victòria és un sueño; para el Barça, una obsesión”. (Que tenim bon  planter, i no sols de futbolistes!)

martiolaya